Avui era un dia gris fins que m’he trobat un argentí pel carrer que no tenia cap més objectiu que treure’m dos durets.
La gràcia ha estat la seva gràcia que m’ha fet gràcia (brrr, quina frase més horrorosa). Tu vas empanada pel carrer i et trobes una cara somrient oferint-te un encens. Tu, barcelonina de bressol, l’agafes i segueixes caminant. El pobre noi desconcertat et persegueix i comença a parlar-te.
”La gente va por el mundo haciendo fotos, como los japoneses. Yo voy por el mundo repartiendo incienso, y pidiendo a cambio la voluntad, y así aprovecho para hablar con la gente. Y luego, con todo lo que recojo (fa sonar la bossa, clinc clinc) me voy el lunes a la India” No em direu que el plantejament no és original. Era un dels meus dies comunicatius així que hem començat a xerrar i a xerrar. Jo tenia cara d’artista i ell era vegetarià, i volia que m’apuntés el seu número perquè un dia anéssim a dinar! JAJA: era fantàstic però evidentment no me l’he apuntat, que després aquests hippies acaben les festes només amb corbata… M’he endut dos palets d’encens de record, això sí, ”Uno para la alegria i el rosa para el amor…cómo vas de amores?”
I ha començat a ploure però per a mi havia sortit el sol, l’encens verd feia efecte sense estar encès.
el 03 julio 2008
Reflexionem-hi 