Un pèl salvatges

La Gina hi insistia, “que m’han dit que és molt bona, anem a veure Un déu salvatge!”. Jo l’animava, més que res perquè sóc una excel·lent amiga, modèstia a part, i perquè això d’anar a teatre ja m’agrada. A la butaca, després d’un dia cansat, prego perquè l’obra no sigui avorrida, que sóc molt capaç d’omplir el Goya d’apassionats – i ben poc apassionants- roncs.

Es fonen els llums, comença l’espectacle amb un ressò de tambors africans i una escena congelada, l’únic moment de pau a tota l’obra. De seguida se’ns presenta el problema: el fill de la primera parella ha pegat el fill de l’altra, però els pares, adults, poden mirar d’arribar a una solució gràcies a la comunicació, a la maduresa, a les bones maneres i a tots els formulismes que han adquirit de la bona societat civilitzada a la qual pertanyen. Un argument del tot real, un desenvolupament brillant, un final… bestial. Us recomano aquesta obra agredolça de text irònic que desemmascara les hipocresies a les quals ens rebaixem per amagar les reaccions que moltes vegades resten tancades dins nostre.