Classe d’ics i xeix en concert

Ahir tocaven junts, però un després de l’altre, Els amics de les Arts i Mishima. Em sonava alguna dels primers i me’n sabia dues del segon, així que vaig estar la major part del concert quieteta, sense cridar “guapo” gaire sovint.

I les impressions? Doncs que d’Els Amics de les Arts:

– en seguirem la seva evolució de ben a prop (sona una mica Palpatine això)

-se’ls podria definir com els petit Manel (perdoneeeeu, però és que xerren més entre cançó i cançó que ells, i a més a més també et fan cantar!)
– els fa falta poder contestar a la pregunta “Quin tipus de música toqueu?”, buscar-se un estil propi encara que toquin en diferents estils (ja sabeu que sóc tota una autoritat en el camp musical, però semblaven, de vegades, el que són: un grup d’amics tocant i passant-s’ho bé més que no pas un projecte ben quallat).

– que arribaran lluny: quina bona relació amb el públic, que divertits, ja em tenen inscrita en el seu club de fans.

De Mishima:

– que m’agradaria escoltar-los molt i així poder distingir una de les seves breus cançons d’una altra (perquè les dues que em sabia eren TAN diferents de les altres, i no sóc gens irònica, cal escoltar-se’ls!)
– que anaven d’estrelles, i que al contrari del grup d’abans, no cuiden gens el públic: surten, canten, marxen.
– que a diferència del grup d’abans sí que tenen un estil, tan definit que espanta. M’agrada molt com sona Mishima, de diferent de la resta de grups, m’agrada molt la greu veu del cantant!

I fins aquí les reflexions del Reflexionem-hi d’avui. Com que ja us he fet sentir Mishima en més d’una ocasió us deixo amb un exercici de fonètica ofert per Els Amics de les Arts (quin nom més llarg que tenen, passarà com amb LODVG i veurem aviat escrit EADLA??)

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

Exercici seixanta (http://www.youtube.com/watch?v=C7An0xCBpXE)

Pinotxo és un putxinel·li un xic fatxenda, però s’expressa amb una sintaxi excel·lent.
Al terrat hi ha xerinola, ximxiviri damunt dels totxos. El xivarri baixa per la xemeneia i es converteix en un xiuxiueig.
A Bordeus diu que els més xovinistes beuen xampany, però aquí baix Pedro Ximénez només xarrupa xerès.
Amb vi xarel·lo aquí mengem xató i els pixapins xocolata amb xurros en xicres del carrer Petritxol, mentre xerren de ximpleries en xava.
Els xilens teixeixen xals, a Texes no en vesteixen. Ni xeviots ni xinel·les perquè no s’hi atreveixen. I tanmateix ens van de xulos.
En Xema, eixelebrat pel xacolí toca la xalaparta a la panxa d’en Patxi que perd la xapela, s’exalta i un li diu: “Xeeee… relaxa’t!”. I ho fa d’una forma ben complexa. Toca el saxo de manera laxa, poc ortodoxa.
I al mateix moment, en un stage a Mèxic, Xevtxenko xuta de xilena i la hinxada explota quan la xarxa cedeix i es trinxa. Les xifres que no es mereix s’engreixen exageradament.
A Luxemburg un ximpanzé va i vexa un xipriota. Fuma haixix, va molt deixat i, és clar, no té xicota.
El xef prepara un xeflis: patates xips cruixents, escarxofes amb anxoves, xoriç amb ximixurri i beixamel fent xup-xup. Vi de garnatxa i de postres un xuxo de Can Foix.
Al Txad si tenen xamba se vesteixen de deixalles. Caixa o faixa.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
Bufa el xaloc al vaixell. En Xavier recull la xarxa feixuga i reflexiona: “Els peixos neixen, creixen, es reprodueixen, moren i no es queixen”.
El xicot, que el va conèixer en un xat, s’aixeca per un clínex. L’aixuxa panxuda i xopa, xisclant amb cara d’excitació a l’entrecuix i xiuxiueja: “Eixuga’t i tornem-hi”.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
Microxips i una xiruga eixerida, i un dibuixant xiroi xiula i es clava una xinxeta a l’índex.
Fa xafogor. Un xitxarel·lo fa créixer un esqueix moix i el seu amic el coix li aixafa una maduixa.
Xalen el bruixot i la bruixa. Un xiquet xinès exigeix el seu xumet i un LP d’en Xesco Boix.
La Xènia s’enclenxina mentre el xofer fa sonar el clàxon. Xàfec, xavalla en xecs, i l’esperen explosions, es deixa endur per la disbauxa.
Patxanga en estat de xoc, xarlatans, taxis, faxos, flaixos, Groucho Marxs, Quixots i Sanxos. La rauxa s’estén d’Elx a la Garrotxa, d’Andratx a Flix, Flix, Flix.
I un xafarder llegeix el Xoriguera.
I en Pinxo va dir a en Panxo: “Vols que et xuti amb un punxó?”, i en Panxo va dir a en Pinxo: “Xuta’m però a la panxa no”.
La xilografia exclusiva del text d’alexandrins d’en Xènius sorgeix d’un pretext que ara mateix està fora de context. Un gronxador sense reixes.