Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

7 comentaris

Filed under Uncategorized

7 responses to “Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

  1. Mmm… m’he perdut. Això és un post o en són dos d’enganxats? És que estaves creuant les pistes d’un aeroport “campo traviesa” i de cop i volta tens una migranya que no et deixa gaudir d’un concert.

    Per cert, si a casa teva llegeixen aquestes coses els deus fer patir molt: Maria, quan trobes una tanca alta és perquè ningú no hi passi. Nin-gú! Això de fer trekking a 10000 km de casa… però és que ens vols matar a disgustos o què? 😦

    • Ja, ja ho sé.. no ho hauria d’explicar però és que va ser un final de viatge brutal, un final “tope vietnamita”. A qualsevol país europeu ens haurien “renyat”, allà només fèiem el que vam veure fer als altres!

  2. És divertit, En una viatge muntat d’aquesta manera sempre passen coses que després dius “buf”, però acaben sent anècdotes per explicar i gaudir-ne.

    Anant en autocar des de Atenes a Istambul va resultar que ens varen parar a la frontera (és coneguda la mania que es tenen aquests dos pobles), i un cop varem baixar tots amb totes les maletes l’autocar va marxar. Varem al•lucinar.

    Al cap d’una hora va venir un autocar turc a recollir-nos per seguir el viatge cap a Istambul. Per sort varem entrar per la porta del darrera, ja que al poc ens varem donar compte que aquest autocar era més petit que l’altre i no hi cabia tothom assegut. Total, que uns quants turcs varen seure al terra entre una ovella i les capses de cartró amb les gallines. Varem tenir sort perquè encara quedava una bona estona de camí.

    • Ostres, Tomàs, quin patir, no?? Jo m’hauria mort allà… ja ho sabíeu que vindria un bus o vau estar esperant sense saber ben bé què passava??

      És veritat, això de l’ovella…se m’ha oblidat, veus? Tocava explicar-ho en aquesta entrada i se m’ha oblidat… No vam anar mai entre gallines, ni res, però allà aprofiten l’espai al màxim, als passadissos hi ha seients plegables i les maletes van a sota els seients… que dius, si hi ha un accident ja estem trencant el vidre perquè no sortim a temps!

      • No, no sabíem res. Varem intentar parlar amb els soldats grecs de la frontera juntament amb una americans que havíem conegut en el viatge des d’Atenes. Curiosament en saber que érem de Barcelona, via el Barça varen ser més simpàtics. El món és així i el Barça obre moltes converses del més increïble. Crec que he parlat del Barça quasi bé en tots els viatges que hem fet. És com tenir un comodí.

        Varem guardar l’equipatge un cop registrat i al cap d’una estona va arribar el nou bus, malgrat era més petit com deia.

  3. Això és fer una veritable immersió al Vietnam, jo ja m’hi trobo, no hi ha res com ser a un lloc on ningú t’entén i on no hi ha aquella plaga de turistes que et fan sentir com a Port Aventura…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s