Viatge Cambodja Vietnam (14): L’aventura de Sapa

Tot i que va ser “el millor dels millors” de Vietnam he estat demorant aquesta entrada molt de temps, perquè és impossible fer un text que estigui al nivell de l’experiència de Sapa. Avui que m’he llevat amb forces ho intento! Desitgeu-me sort!!

Tot va començar a Mui Ne, quan vam conèixer el famós Robert i ens va recomanar una agència de viatges per anar a veure la badia de Halong i Sapa. Tot i que segurament hauríem trobat alguna cosa més econòmica volíem que aquestes dues excursions fossin perfectes, així que a Hanoi vam anar directament a Tropical Tours. Vam entrar, vam explicar que érem amigues del Robert i que volíem “exactament el que ell havia fet”, així que sense cap exigència d’explicació del viatge vam pagar i vam marxar de Hanoi felices i contentes.

A la furgoneta que ens portava a l’estació hi havia molta més gent.

– Quin tren agafeu, vosaltres?

– No ho sabem.

– A quin hotel aneu?

– Ni idea…

– Aneu a veure el mercat?

– Em sembla que sí!

– Quin mercat?

– Ai, aquell famós, no?

– Feu el treeking?

– Suposo…

Vaja, que no en teníem ni idea del que veuríem. L’única cosa que teníem clara era que havíem d’anar a veure un mercat que només es feia els diumenges (recomanació de ma germana). En arribar a l’estació una dona molt cridanera cridava els nostres noms… més o menys. Una noia japonesa constava a la llista com a “Japanese” de nom, i nosaltres érem “Monta” en comptes de “Marta”… La senyora cridanera ens va indicar en quin tren havíem de pujar i ens va dir que un cop a l’estació de Lao Cai no havíem d’anar amb ningú més que no fos del nostre hotel i ens tingués en una llista, que encara ens raptaria una altra companyia i ens farien pagar de nou.

A Lao Cai, l’estació a les muntanyes, van fer-nos esperar 4 hores (de rellotge) en un restaurant cutre on hi havia ratolinets corrents per allí. Finalment ens van venir a buscar en unes furgonetes i ens van dur a través de les muntanyes a Bac Ha. SI US PLAU, SI US PLAU, SI HEU D’ANAR A VIETNAM NO US PERDEU L’OPORTUNITAT D’ANAR A L MERCAT DE BAC HA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (ho poso amb majúscules perquè es vegi clar…)

Va ser l’experiència més paranormal de la meva vida. Semblava que hagués agafat una màquina del temps. El mercat de Bac Ha és la gran festa de les tribus que viuen a les muntanyes, cada diumenge baixen al mercat com qui va al centre comercial, a passar-hi l’estona. Allà hi poden comprar el que necessiten: una gallina, un porquet, un búfal, un cavall… El més impactant, a part d’això que us acabo de dir que ja és prou impactant, és com vesteixen. Fins ara els vietnamites que havíem vist vesteixen com nosaltres… o com els japonesos, així una mica fashions i de marquitis. Els de les muntanyes semblen dones peruanes casades amb homes xinesos, elles amb trenes interminables, vestits de colorins segons la tribu a la que pertanyen i ells amb camises de coll “mao” i pantalons a joc…! Motxilles-cistella, felicitat… i el 99% de tots ells (el 99% que NO tenia botiga de souvenirs) passaven de nosaltres! Érem espectadors transparents en un món on el color havia explotat i encara no havia arribat la modernitat, érem éssers invisibles barrejats entre escenes de quoatidianitat, érem turistes inútils en un tros de món radicalment diferent al nostre.

Aquesta dona vella i desdentada em té enamorada.

 

Potser no va ser una màquina del temps, potser vaig agafar una nau espacial i vaig anar a un altre planeta...

 

"Me falten paraules per explicar què significa per jo" Hi insisteixo, no sabeu què és ser aquí a un pam d'aquesta gent...

  

Escenes quotidianes però estranyes

 

I paro, que encara us les posaré totes...

I quan parles amb ells són gent normal, i quan els veus parlar entre ells i riure, i fer-se bromes, i comprar i menjar… són com nosaltres. I tenen mòbils i motos, i electricitat, però no són exactament iguals… És un univers paral·lel. És una sensació molt estranya. Aquell “same same but different” que us deia.

Quan ens van portar a l’hotel de Sapa ens van informar que a la nit de l’endemà dormiríem en una “home-stay” desrprés del treeking. No en teníem ni idea que faríem això, haha, però és clar, això era el que havia fet el Robert, així que nosaltres també! El matí següent ens van presentar la nostra guia i el grup amb el que aniríem caminant tot el dia (érem 8 en total). Just sortir de l’hotel hi havia una barrera humana que no sabíem ben bé de què anava…

Què hi fan totes aquestes dones a la porta de l'hotel??

Aviat ens en vam adonar. Ens perseguirien, ens seguirien, ens donarien conversa. Intentarien fer-se amigues nostres i al final del trajecte voldrien vendre’ns alguna cosa… doncs nosaltres no ens deixem enredar!! Que som catalanes, no fem bromes amb els diners!! Ens vam fer les sueques una bona estona, potser les primeres dues hores de caminada.

– What’s your name?

– Què? Tu l’entens Marta? No parlem anglès…

– Where are you from?

– Ho sento, no, no t’entenc…

Però després de tant de temps juntes, d’ensenyar-te on no has de posar el peu, de regalar-te un cor fet amb plantes, d’ensenyar-te on és casa seva, de mostrar-te on havien anat a escola, de compartir tantes hores a la muntanya… ens vam acabar fent amigues!! Així que els vam haver de comprar dos mocadors. I a canvi, de regal ens van regalar una polsera que encara porto amb molt, molt bon record de la meva “amiga” de Sapa.

Amb aquests regals... qui s'hi pot resistir?

 

La meva amiga i jo.

 

Un descans a mig camí

 

Refrescada i dutxa en un aqüeducte

 

Una caseta d'un poble... i camps d'arròs

Després de tot el dia d’al·lucinar entre camps d’arròs, senyores amb paraigües per parar el sol, muntanyes precioses, nadiues caminant hores en xancletes, obrers penjats d’un pont que construien amb canyes, d’observar que moltes noies portaven com a ornament al cabell pintes amb el mànec i tot (com si fos una “peineta”), passar per ponts suspesos sobre rius cabalosos i veure com nens, búfals i turistes en la mateixa proporció s’hi banyaven , després de tantes emocions vam arribar a casa.

Un lloc molt bonic per reunir-se amb els amics i fer-la petar...

 

Per què li direm paraigua...?

 

Muntanyes, xancletes, paraigües, trenes, cistelles.

 

El nostre poble

 

La paret de les cases de la gent

 

El meu llit és el del final, allà on la paret no acaba d'encaixar

I res, a continuació sopar boníssim, dormir i tornar a caminar el dia següent. Ens hauria agradat tant si haguéssim sabut què anàvem a veure? Ens hauria sorprès igual? Va ser gràcies a la confiança cega amb el Robert que vam flipar tant en aquest viatge?? Us podrà agradar tant a vosaltres ara que us he pervertit amb aquestes fotos? No ho sé, i tampoc no tinc cap frase espectacular per acabar, així que marxo i prou, de puntetes.