Viatge Cambodja/Vietnam (11): Aventura a Mui Ne (1)

La Ruth ens havia recomanat anar a Mui Ne, un poble pescador que s’ha convertit en refugi per als surfistes de mig planeta i que té l’atractiu de ser molt a prop d’unes dunes. Com que aquella excursió té molta mandanga us copiaré el que vaig escriure al Diari de bord, la llibreta on anàvem reflectint totes les nostres experiències, i així no em deixaré res. Us poso en situació: el dia següent havíem d’agafar un avió, però ens van canviar l’horari. Com que no hi havia cap bus que arribés a Saigon amb prou antelació com per no perdre el vol, vam haver d’anular la reserva del nostre hotel i vam comprar un bitllet pel bus que arribava a Mui Ne a les 5 de la tarda i un altre pel que marxava a la 1.30 de la matinada. Teníem 8 horetes per veure Mui Ne.

Bé, ja en teniu prou, de preliminars. Us transcric el Diari de bord.

“Diumenge 17/7/2011

Ara som a l’hotel de Hoi An. Abans d’ahir vam agafar un bus cap a Mui Ne. Va ser el pitjor viatge de la nostra vida fins ara. Era un”sleeper bus”, (amb “llits”)però nosaltres havíem comprat bitllets per a un “seating bus” (amb seients) així que al principi ni ens deixaven pujar, “wrong bus!” ens deia el noi. Vam insistir que els de l’agència ens havien dit que era aquest el nostre bus i que si hi havia cap problema que parlés amb ells. El bon home ho va fer, i quan va tornar va dir que d’acord, que podíem pujar. Evidentment era un error, perquè a part que nosaltres havíem pagat per un altre tipus d’autobús aquell era… com ho diria? Poc turístic. A part de nosaltres hi havia 3 turistes més, tota la resta eren vietnamites.

El noi amb qui havíem parlat va baixar del bus i d’encarregat es va quedar un senyor que no parlava anglès. Ens van donar una bossa de plàstic perquè hi poséssim les sabates, i ens van indicar on havíem de “seure”. (Mireu la foto de més avall) Els vietnamites són molt baixets, així que a ells en aquests llocs són feliços, posen els peus a dins d’aquestes forats que veieu i descansen en pau, perquè hi caben. Jo havia d’anar tota arronsada de cames.

Aquest és molt més maco, net i polit que el nostre, buaa! L'he tret de: http://vin-pri.travellerspoint.com/22/

Fins aquí no sembla tan horrorós. Però és que estava TAN BRUT!!!!!!! Quan vam arribar hi havia una manta tota rebregada com si algú hi acabés de dormir (segur que algú hi havia dormit, segurament el bus acabava de fer un simple canvi de passatgers). Hi havia un coixinet de roba que no havien rentat mai amb marques de greix de diferents caps, les cortines plenes de pols, el seient ple de taques, el vidre era opac en alguns llocs…vaja, que era MOLT GUARRETE!! Així que em vaig embolicar amb el mocador com la Verge Maria perquè el meu cabell i la meva esquena no toquessin res i els peus els vaig posar a sobre la meva motxilla i apa, a esperar que passessin les 5 horetes de viatge.

Però això no va ser el pitjor. Al cap de dues horetes el bus va parar en una “àrea de servei” (hauríeu de veure com són el que jo anomeno “àrees de servei”) i el senyor va dir no sé què en vietnamita. Quan el vaig interrogar amb la mirada em va ensenyar dos dits mentre deia “two minutes!”. Uns quants vietnamites van baixar però jo vaig veure que si trigava un minut més del compte em deixarien, vés a saber quin control porten en un bus així! I la Marta en aquell moment dormia. “Va, tampoc no tinc ganes d’anar al lavabo”.

Al cap de cinc minuts ja em vaig penedir, potser sí que hauria d’haver baixat. Al cap d’una hora ja no sabia en què més pensar per distreure’m. Al cap d’una hora i mitja vaig intentar fer uns mots encreuats del Màrius Serra. I al cap de dues hores… no podia més, m’estava PIXAAAAANT!!! Igual que una nena de tres anys, se m’escapava. No podia ni canviar de posició perquè en fer força… Vaig aconseguir incorporar-me, anava remenant i fent petits botets, de veritat, igual igual que un nen petit a la cua del lavabo, i tenia un mal de panxa que em moria!!

Portava dues hores imaginant-me a mi mateixa avançant cap a davant de l’autobús i explicant el meu problema al conductor, així que al final vaig fer que els meus somnis es fessin realitat. Vaig anar cap endavant i vaig dir “Is it very far? I really need to go to the toilet!” Tu has dit res? Ell tampoc…! Em va fer un moviment amb el braç cap a la dreta que no vaig saber si interpretar com “Sí, sí, ara a la propera benzinera paro” o com “Sí, sí, ja som a la vora”. Em vaig estar esperant allà fins que vaig veure passar la primera gasolinera… i me’n vaig tornar cap al meu lloc.

La Marta ja sabia del meu problema i vaig començar-li a exposar la meva brillant idea per poder fer pipi dins el bus. Agafaria la bossa de plàstic que ens havien donat per a les sabates, em situaria a l’últim graó de les escales del darrere i… seria feliç. També vaig intentar treure com fos el filferro que tancava el lavabo del bus (vaja, que jo tenia un lavabo a la vista tota l’estona però no hi podia entrar!!!!!!) però just en aquell moment crític vaig veure que la meitat del bus començava a recollir… ja arribem!!

Agafo les meves coses, em planto davant la porta, li dic a la Marta “Ens trobem on ens deixi el bus” , baixo i començo a córrer amunt i avall del carrer com una boja buscant un bar…però no n’hi havia cap!!!!! Torno cap al bus, la Marta té un peu a fora i un altre a dins i l’home dels “two minutes” em diu “Mui Ne?” i jo “Sí!” i ell em fa “cap al bus!”, i la Marta em diu que encara no hem arribat! I jo desesperada, amb cara de pena, tocant-me la panxa, li dic a l’home “I REALLY NEED TO GO TO THE TOILET!!” (sense cridar, però convincent) i gràcies a Déu, llavors sí, m’indica un bar a l’altra banda del carrer i aaaaahh!!

No us vull avorrir, continuaré amb l’aventura el proper dia…

8 comentaris

Filed under Uncategorized

8 responses to “Viatge Cambodja/Vietnam (11): Aventura a Mui Ne (1)

  1. M’ha recordat a aquell capítol del Simpsons que van a un poble fantasma del Far West i l’avi veu molta “zarzaparrilla” i s’està pixant, però el Homer no vol parar i al final li exploten els dos runyons

  2. Quina meravella, això si que és viatjar segons el meu modest entendre, ho sigui que el viatge ha de ser com una road-movie on es va a patir i a aprendre, però bàsicament a patir…

    Fantàstic el post, ara me’n vaig a pixar, que me’n han vingut ganes!

    • Ho sento!Ja veig que és gairebé com passar aigua d’un got a un altre a prop de l’orella…!
      Jo cada cop que penso en aquell bus em venen ganes de gratar-me el cap, ja em comença a picar tot, eeeecs!

  3. Que n’ets de gràfica: aquesta nit tindré malsons. Això de viatjar en una mena d’hospital de campanya amb rodes que estigui “guarru”… uf!… i a sobre tothom descalç i fent tuf de peus… i segur que feia calor… i tu t’havies de convertir en una crisàlida per no tocar vores… aaaaaggg!!!

  4. No he viatjat mai en un autocar tant “especial” com el de la foto o com el més real que descrius com més cutre. En els autocars em costa molt dormir i descansar i aquesta opció potser em solucionaria aquest problema.
    Pel que fa a la pixera, no puc explicar cap anècdota ja que normalment no tinc problemes.
    Segur que aquelles 5 hores de viatge et varen semblar 10.
    Si parles de barques o de llanxes, ja explicaré una anècdota.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s