Viatge Cambodja/Vietnam (8): Same same, but different

Preparant el mercat del peix a Hoi An, cap a les 6 del matí

Des d’allà, des de Vietnam, que vaig redactar mentalment aquesta entrada. El títol el tenia claríssim. “Same same but different” que és el nom d’un bar on vam anar a Hoi An. Vaig pensar que era un títol molt original per parlar de les semblances i diferències que hi ha entre vietnamites i catalans.

Però des d’aquí he descobert que d’original no en té res. Si busqueu en un cercador les paraules de la capçalera veureu que no sóc l’única que ha titulat així una reflexió sobre Vietnam, o Tailàndia, o Cambodja. De fet una de les primeres coses que trobareu, si busqueu, és que fins i tot hi ha una pel·lícula, de fa dos anys, que es diu així. Si cerqueu imatges veureu que hi ha mil models de samarretes amb aquesta frase. I és que resulta que “Same same, but different” és una d’aquelles coses que acostumen a dir les gents d’aquests països, en les seves versions de l’anglès barrejades amb les seves llengües (barreges com els nostres spanglish o catanyol) per vendre alguna cosa als estrangers. “Un Rolex, senyora?” “Ui, vols dir que és autèntic?” “Autèntic no, same same but different”. No és que vulgui dir que els vietnamites siguin una imitació de res, eh, sinó que per mi són iguals iguals a nosaltres, però diferents.

Per començar els vietnamites tenen dues orelles, dos ulls, un sol nas i una boca. Coll avall tenen un tors d’on surten quatre extremitats, i, tot i que no ho vaig comprovar personalment, juraria que a dins hi ha uns quants òrgans molt semblants als nostres. Els vietnamites són humans, vaja. Mengen tres cops al dia i quan es troben somriuen i se saluden. De fet no són gens freds, el contrari del que em pensava. Tenen un humor especial, però que és prou intel·ligent. Els pares van a recollir els nens a l’escola. Els adolescents després de classe es reuneixen per menjar algunes llaminadures. Tot i així, tenen algunes actituds sorprenents:

• Fan vida al carrer. Al carrer es compra el que fa falta, als milers de venedors ambulants que es passegen venent tot tipus de coses, especialment pa i fruita. Per tal que no se’ls escapi cap client van cridant el que venen, alguns, o porten un megàfon amb una gravació, els més moderns. Les “botigues” són normalment un espai a terra on hi pots comprar des de carn i peix fresc fins a galetes Oreo i formatgets de La vache qui rit. Les més modernetes tenen un espai minúscul dins un edifici on hi ha tots els productes allà atapeïts i un passadís perquè hi pugui passar el venedor. També al carrer es maquillen les noies abans d’anar a treballar. Al carrer, en tamborets de plàstic d’un pam d’alt esmorzen, dinen i sopen. Al carrer es llencen les restes de menjar (que un cop al dia algú neteja, uf!). Al carrer fan l’exercici de cada matí (TOTHOM fa exercici al matí, és molt al·lucinant…!)

Gent al voltant del llac petit de Hanoi fent exercici a les 6 del matí

Una perruqueria...al carrer. A Hanoi, just en el mur del temple de la literatura

Sopar al carrer. Ells no van al restaurant, es paren en aquestes paradetes de carrer a fer qualsevol dels àpats principals del dia

Una de les "botigues" de fruita.

Venedores ambulants privilegiades amb bicicleta a Hanoi

Venedores ambulants no tan privilegiades, a Hoi An

•  Les cases són petites, per això suposo que la vida al carrer és tan popular… a part que fa calor, molta calor. A casa hi ha una petita cuina i un lavabo. Hi ha un templet amb llumenetes de Nadal i palets d’encens suposo que per recordar els avantpassats de la família i algun moble on posar la tele (això ho vam veure perquè tenen tendència a deixar la porta oberta, per la calor, suposo). Dormir, dormen a terra.

• Quan vas pel carrer i passes per davant d’un restaurant, d’un bar, d’un lloc de massatges, d’un taxista, d’una mototaxi o fins i tot d’un hotel et reclamen l’atenció: “Hello! How are you? Where are you from? Where are you going now? What are you going to do today?” Gràcies a Déu normalment no insistien gaire, si els ignores o els dius que “no, no” et deixen en pau.

• Tots tenen moto. Ara, una de les seves motos equival a un dels nostres cotxes, així que les porten carregades fins a les orelles, ja sigui per portat tota la família alhora, ja sigui per portar deu capses de la feina, per portar tres bombones de butà… tot el que no us podeu imaginar ho porten lligat a la moto. De fet, si estan parlant dos amics i els dos tenen moto se seuen al damunt i tenen allà la conversa, com qui seu en un banc del carrer. De vegades veus algú fent la migdiada damunt una moto… encara no entenc com s’aguanten.

• A Vietnam fa molta calor i també plou sovint, així que el calçat més habitual són les xancletes. Això sí, a la mínima les xancletes van per una banda i els peus per una altra: als autobusos o als bancs del carrer, el primer que fan en seure és descalçar-se. De fet els peus no són una part “fastigosa” com ho són per a nosaltres (ecs, no em toquis amb els peus, ecs, això fa pudor de peus, ecs, no voldràs que et toqui els peus…), no gens. De fet els peus els posen per tot arreu i no passa res. Un cop en una agència de viatges a Hanoi una noia molt arreglada que treballava a l’agència va posar els peus a sobre la cadira on jo m’asseia en aquell moment (o sigui que gairebé em posa els peus a sobre), i en un viatge en bus tornant de la Badia de Halong el guia em va agafar les meves xancletes per baixar un moment del bus. Mal educats? No, diferents. De fet a les cases van descalços perquè creuen que és més higiènic, en un hotel ens feien deixar les sabates a recepció i en un bus ens van fer posar les sabates dins una bossa!! En aquests casos és recomanable portar uns mitjons a sobre per no haver d’anar caminant de puntetes.

• Bé, què voleu que us digui, que també són una mica mal educats. A mi em poden abraçar (els vietnamites toquen molt) o posar els peus a sobre, si volen, però el que de vegades sí que em molestava eren algunes conductes… “incivilitzades”. Per exemple, en un aeroport ens van fer pagar la maleta (era un Ryanair asiàtic) i nosaltres vam ser les primeres en arribar al mostrador. Al cap de deu segons teníem, la Marta i jo, un vietnamita per banda empenyent i volent pagar abans que nosaltres. En algun tour, si coincidies amb vietnamites, no calia ni que et diguessin d’on eren: parlaven cridant, feien coses rares com ara seure en un lloc al bus on hi havia tot d’objectes personals d’algú altre, o quan la resta de la família era ja dins el bus haver de ser advertits pel guia que el nen de dos o tres anys que anava amb ells era a baix mirant el paisatge. (També he de dir que no tots eren així, de fet vam parlar amb gent vietnamita molt educada en l’última excursió del viatge).

El meu pare diu que quan era petit hi havia gent que venia verdures sobre una manta a terra. Al centre de Barcelona encara passa un senyor amb un carretó cridant “Botano!” mentre pica en una bombona reclamant l’atenció. Al meu barri de tant en tant sona la flauta d’un afilador que va amb una motoreta bastant retro. Quan és festa major el terra queda ple d’escombraries que la gent es limita a tirar a terra, després algú passa i les recull. Quan vas cap a la Vila Olímpica, o el barri Gòtic, o alguna altra zona turística sempre hi ha algú fora algun restaurant o bar que t’ofereix entrar. I de tant en tant, també hi ha gent que crida i que és una mica incivilitzada. No us sembla que som més semblants del que ens pensem??