Viatge Cambodja/Vietnam (12): Aventura a Mui Ne (2)

De seguida el bus va tornar a parar i va pujar un noi dient que havíem de baixar. Encara no les teníem totes, nosaltres, perquè esperàvem veure el mar i l’única cosa que vèiem era un carrer ple de “resorts” i bars. Vam preguntar allà mateix si era allà d’on sortia el bus a la nit, i ens van dir que sí. Ens van oferir una habitació però nosaltres els vam explicar que era absurd, ja que ens en anàvem a la 1.30… i ells que no ho entenien! Ens deien que almenys necessitaríem una dutxa, i nosaltres vam explicar que no, que érem unes “dirty girls” (cosa que ara, m’ha sonat molt malament…haha). També vam preguntar si ens llogarien una moto per anar a veure les dunes, però ens van dir que això de les motos era molt perillós, que millor que agaféssim un jeep amb conductor per 20$ cadascuna. Vam obrir molt els ulls i els vam dir que ja tornaríem a la 1.00 per agafar el bus.
Vam continuar per l’únic carrer del poble i vam parar a la primera “Agència de viatges” que vam trobar. Ens van oferir el mateix per 12$, i com que no teníem gaire temps per seguir buscant vam dir que d’acord.

– Quin dia voleu fer l’excursió?

– Avui.

– A quina hora?

– Ara mateix.

– A quin hotel us han de portar després?

– A cap. Mira noia, acabem de baixar de l’autobús, encara no hem dinat, d’aquí a dues hores ens quedem sense sol… i marxem a la 1.30. Hem de veure Mui Ne ara mateix!

Aviat va arribar el nostre jeep. Vam anar menjant crispetes d’arròs (que era tot el que dúiem al damunt) cap a la primera parada: Suoi Tien (que en català seria com “La Font de les Fades”). Havíem llegit en un bloc que uns nens ens farien de guies i que si els donàvem “una propinilla para chuches” se n’ananirien més feliços que uns gíngols. Així que quan els primers nens van aparèixer, en comptes de fer com sempre (i dir que no, en primer lloc, i ignorar-los després) els vam seguir el rotllo. Va ser una mala decisió perquè els nens anaven a tota castanya, nosaltres no teníem energia (les crispetes d’arròs no donaven per tant) i jo, personalment, tenia molta calor. A més a més allò estava a rebentar de gent i no tenia pèrdua, però bé, el mal ja estava fet. Els nens ens van ensenyar quatre coses amb moltes presses i ens va fer l’efecte que no vèiem tot el que havíem de veure… però vaja, com que ja anàvem atabalades per la falta de temps, doncs ja ens semblava bé.

Suoi Tien des de dalt!

La Marta i els nostres petits guies. Com corrien els desgraciats!

Després de barallar-nos amb els nens per la “propinilla para chuches” (deuen ser molt cares a Vietnam, les xuxes, i nosaltres no teníem “suelto”) el jeep va fer una parada tècnica per fer una foto a les barques dels pescadors i al poble pescador “real” (no el conjunt de ressorts on van els turistes).

Les barquetes dels pescadors... les rodones no em direu que no són mones!

Un altre viatge en jeep i vam arribar a les dunes blanques, les que realment impacten. Són a pocs quilòmetres del mar, al costat hi ha un llac ple de flors de Lotus… però passes una de les dunes i et penses que ets al desert: mires a l’esquerra i ets a Vietnam, mires a la dreta i ets al Sáhara!

Jo, el llac, els lotus, i les dunes blanques al fons

Vaques, aquesta devia ser una pista que realment no èrem al desert...

Fent una miqueta el ruc...

Una de les activitats estrella era llogar un plàstic als nens d’allà i fer-lo servir com a trineu. Però després de la nostra experiència amb els nens “de les fades” no en volíem saber res més, de nens! A més a més, tothom sap que quan un no té trineu amb una bossa de plàstic en té prou. Així que ens vam situar a dalt d’una duna, vam treure la bossa de plàstic, vam seure a sobre i… la família del costat es va compadir de nosaltres, pobres catalanes estalviadores, i ens va deixar en préstec el seu “trineu”. Quina vergonya…

Descens extrem en trineu per les dunes.

Si teniu més de 18 anys amb una baixada en tindreu prou. Això sí, tindreu un souvenir gratuït: sorra fins a les orelles.

Yupiiiie!

No, si empinadetes ho eren, les ******* I després de baixar toca pujar!

I res, després cap a unes dunes de sorra vermella a veure la posta de sol. Un cop a Mui Ne un altre cop, vam anar a sopar a un xiringuito del carrer on et feien el peix que triaves a la brasa, en un bidó amb quatre brases i una graella.

Una mariscada per a la Marta, uns noodles amb gambetes per a mi, tot per 6$ (uns 2,5 euros per cap)

 Després de sopar i prendre un crêpe (de mango i sucre!) en un bar de guiris vam anar a una bar-discoteca, l’única gairebé que vam trobar en tot el viatge (es deia “El Vagabundo” per si a algú li fa servei). Només entrar uns nois que hi havia a la barra ens van fer “Heeeei!” i nosaltres, esgotades com anàvem, els vam ignorar i vam anar a seure al costat d’uns nois. Vam sentir que un d’ells amb un accent… no gaire bo (no és crítica, només una bona manera de reconèixer els ibèrics) parlava de les illes Balears… i vam pensar “Aquest és català!!”. Al cap de dos segons el cambrer (o cambrera, no m’hi vaig fixar) ens portava dos Mojitos de part dels nois de la barra. Perfecte: una beguda plena de gel, gràcies nois! (Pels despistats, una de les coses que et recomanen NO fer en aquests països és prendre gel…perquè l’aigua vés a saber d’on ha sortit!)

Però nosaltres ni cas als de la barra. Al contrari, que aviat el noi català es va quedar sol i el vam convidar a una conversa civilitzada en un idioma fàcil de parlar (per a nosaltres) com és el català. El Robert, que així es deia el noi, ens donar moltíssimes recomanacions per al nostre viatge cap al nord, i nosaltres li vam donar unes quantes per al seu viatge cap al sud.

Passejant a les tantes de la matinada es poden veure coses com aquesta...

A les 12.30 vam anar cap al lloc on sortia el bus. Hi vam arribar a la 1.00 i allà no hi havia ningú. A recepció hi havia dues persones dormint  dins unes mosquiteres, però és clar, no els vam despertar. El primer que vam fer quan vam arribar va ser anar al lavabo… per motius obvis si heu llegit l’entrada anterior.

Ens vam estar esperant a fora una estona. I esperant, i esperant, i veient passar autobusos, i veient l’agulla del rellotge com avançava: 1.30, 1.35, 1.40… i allà que no hi havia ni Déu. Vaig començar a atabalar-me: de fet, a tothom l’anaven a buscar al seu hotel… i si se n’havien oblidat de nosaltres? Potser no sabien on ens havien de recollir… i allò és Vietnam, no crec que els faci res deixar-se un parell de passatgers que ja han pagat el bitllet!

A la 1.45 començava a pensar les nostres alternatives, entre atac de pànic i atac de pànic (em costava respirar, us ho juro). Una alternativa era agafar un taxi que ens portés a Saigon per 160$, ens n’havien informat a l’hotel que vam haver d’anular. L’altra alternativa era agafar un bus que ens dugués a Hoi An que trigaria 15 hores a arribar. 15 hores!!! Si jo amb 5 m’havia volgut suïcidar!!!!!!

La 1.50. La 1.55. No paraven de passar autobusos però cap parava. La Marta em tranquil·litzava com podia (aquell dia es va guanyar el cel) i just en el moment en què m’anava a llançar sota les rodes del proper bus que NO parés (és broma, vaig patir molt però no m’hi hauria tirat pas) van tocar les 2.00 i el nostre bus va arribar.

I l’aventura acaba aquí, perquè va resultar que l’sleeper bus de tornada sí que era ple de turistes, i sí que era net, i sí que tenien mantes netes i ben plegades… així que el viatge de tornada vaig poder descansar!! Entendreu que després de tota l’aventura a Hoi An anéssim a consultar preus per fer-nos un massatge. Per 8 euros (o 8$, ja no me’n recordo) tu diràs, i mira que jo tenia por, que per la platja de Barcelona hi ha molt d’oriental sense títol “sueltu” que fa massatges. Però va ser perfecte, vaig sortir d’allà flotant!

En conclusió, encara no sé si el viatge a Mui Ne val la pena o no, el que està clar és que no el tornari a fer tal com el vam fer… va ser la pitjor experiència de la meva vida i una de les més grans aventures!! 😀

5 comentaris

Filed under Uncategorized

5 responses to “Viatge Cambodja/Vietnam (12): Aventura a Mui Ne (2)

  1. Maria, quin estrés! No m’estranya que de les vacances en tornessis baldada i tot necessitant vacances per descansar de les vacances (un pèl redundant, ja ho sé).

  2. et preocupes per què l’autobus fa una hora tard? veig que no estàs acostumada a agafar la renfe

    • Jo és que sóc molt patidora, si puc imaginar-me el pitjor m’ho imagino!! Sí, la Renfe ho confesso, l’he agafat poc, però quan l’agafava agafava puntualment un tren que sempre arribava tard… haha! Agafava un tren que sortia, per exemple a les 7.15 en teoria i que sempre, sempre, passava a les 7.35. Era molt graciós…

  3. La típica excursió que un cop feta te la qüestiones. Acabes dient, mai més faré excursions d’aquest tipus.

    Bé, tot va acabar bé i vareu veure coses que potser poca gent veu, el tema està en que valoreu si va valer la pena o no el cansament (que per altra banda, és passatger).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s