Història i independència 9

Breu parèntesi per aclarir quant de castellà sabíem abans de 1714

D’intents per introduir el castellà a Catalunya n’hi va haver des de molt abans del 1714. A partir del segle XV, des que Martí l’Humà mor sense descendència, els nostres comtes-reis van deixar de ser d’origen català, així que la cort, les classes altes, es van anar castellanitzant poc a poc. Joan II va propiciar que les hereves de les cases nobles es casessin amb nobles castellans, o s’oferia baronies i vescomtats catalans a mans de nobles castellans, aragonesos o navarresos.

Al segle XVI la nova dinastia dels Àustries (descendents del matrimoni entre Joana la Boja i Felip) fomenta que el castellà sigui la llengua del poder. Però no tots coneixien perfectament el castellà, com demostren les declaracions del Duc de Cardona el segle XVI, que va dir al rei que no s’adreçava en la seva llengua “por no mentir“. A més a més penseu que només la noblesa tenia un contacte tan directe amb el poder, la resta del poble tenia contacte amb… l’Església(*), que el rei també creia que havia de parlar en castellà.

La predicació, doncs, es comença a fer en castellà en alguns períodes del segle XVI. El segle després però, al Concili de la Tarraconense de 1636, es va posar de manifest que predicar en castellà als territoris de parla catalana era un problema. Creien que la predicació en castellà era “obra del dimoni” perquè així la paraula de Déu no arribava al poble. I per què no arribava? Perquè el castellà no s’entenia. El Concili va acordar que la predicació havia de ser en català, però això va provocar una mica de caos, doncs depenia de si el predicador era català o castellà que feia el sermó en una o altra llengua. Fins i tot es van recollir arguments a favor i en contra de la predicació en castellà, que ja comencen a marcar alguns mites que us sonaran. Us recomano anar al final seguint els asteriscs(**).

Al segle XVII el coneixement del castellà entre les classes nobles augmenta, i fins i tot l’adopten com a llengua literària. Els llibres de les biblioteques privades de les elits culturals eren, de major nombre a menor i en aquest ordre: en llatí, català, castellà, italià i francès. La burgesia, en canvi, conreava la llengua i cultura catalanes, i pel que fa a la classe més baixa el català era l’única llengua que coneixien. Les classes baixes formaven el 75% de la població i la burgesia el 10%. 85% de població que no en tenia ni idea de parlar, ni d’entendre el castellà.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

(*) Cal dir que els bisbes eren triats pel rei i eren castellans.

(**) Arguments dels bisbes castellans del s.XVII a favor de la predicació en castellà:

– Opinen que hi ha sectors de la població que sí que coneixen el castellà. Fins i tot diuen que ja era coneguda per tots els catalans des de la unió de la Corona amb Castella (per obra i gràcia del matrimoni? Màgia! Màgia!). Malgrat fer aquestes afirmacions, reconeixen que la llengua natural de Catalunya és el català.

– Afirmen que la llengua general i comuna d’Espanya (Espanya és el territori de la península, no parlem de política!) és el castellà, la llengua, segons ells, més antiga de la península, més que el llatí o el basc (això mateix em va dir una alumna àrab, que l’àrab és la llengua més antiga de la Terra).

– Diuen que alguna gent estava descontenta amb les predicacions en català. Això és perquè, encara que no entenien el que se’ls deia en castellà, la predicació en aquesta llengua era un espectacle barroc (un espectacle teatral…ja sabem que era l’edat d’or de la literatura castellana i en canvi per nosaltres era l’època de la decadència de la nostra literatura).

– També es volia donar facilitats als predicadors castellans: que en comptes d’aprendre català fos el poble qui aprengués una nova llengua (lògic, oi? Doncs no).

– El castellà és més il·lustre, perquè és parlat per més gent (això em sona…).

Arguments del bisbe d’Urgell Pau Duran, s.XVII, a favor del català com a llengua de la predicació:

– El català és la llengua natural de Catalunya, i és l’única que entén el poble (i amb això n’hi hauria d’haver prou!)

– El català és utilitzat per tothom, sigui de l’estament, del sexe o de l’edat que sigui.

– És igual si el català té un cultiu retòric menor, el més important és que la gent entengui el sermó.

– El català és la llengua escrita en tots els àmbits excepte en el literari. El català és la llengua que es fa servir en els documents oficials, en els judicis (excepte els de la Inquisició), en les lleis i en l’ensenyament. Segons Pau Duran: “Tot allò que s’utilitza en castellà són coses que pertanyen a la curiositat i que “careixen d’importància”.

– Pel que fa a la llengua dels predicadors, diu que és l’individu qui s’ha d’adaptar a la comunitat, i no al revés.

– La unió dels territoris sota la figura del monarca no és inqüestionable. Si les condicions amb la unió de Castella no es compleixen, els catalans tenen dret a trencar el pacte.

– Es discuteix si és real que el català no serveix per a l’oratòria, i es proposa utilitzar-lo també en àmbits cultes i literaris per equiparar-lo al castellà.

Si en voleu saber més sobre el tema de la predicació llegiu això.

Anuncis

7 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 8

He robat la imatge de: http://www.cmykmag.com

Comencen els últims 300 anys de la nostra història. Missió (gairebé impossible): castellanitzar Catalunya, eliminar la diferència.

Per si us n’havíeu oblidat, vam quedar-nos en el moment en què ens van conquerir. Però a part d’eliminar les institucions catalanes, amb el Decret de Nova Planta també volien eliminar la nació, és a dir la personalitat, el que ens diferenciava de la resta dels seus dominis.

L’any 1727 (o el 1716, depèn d’on consulteu… no he aclarit el tema) els corregidors, que eren els que manaven a les localitats, van rebre una “Instrucción Secreta” (no m’ho invento jo, li van dir ells així) feta pel fiscal de Castilla don José Rodrigo Villalpando  que deia: “Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana (…) Pero como a cada nación parece que señaló la naturaleça su idioma particular, tiene esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más quando el genio de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto parece conbeniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.” I també que “Los Catalanes sentirían mucho que se les despreciase i violentase en esto, y en el cuerpo de aquel Prinzipado está mui llagado y teniéndolo sugeto y quieto con la fuerça, se nezesita de curarlo con suavidad…”*

Parem-nos un moment a analitzar el que diu. En primer lloc, que la naturalesa ha dotat Catalunya d’un idioma particular (és a dir, reconeix que la llengua pròpia no és el castellà. Això els polítics d’ara de vegades ho neguen). En segon, que els catalans estimen les coses del seu país i la seva nació (fins i tot posa aquestes paraules, país i nació en majúscules… Ostres! Sí que havíem estat País i Nació, coses que se’ns neguen ara, i ho reconeixen ells mateixos! Espeeeeeee, escuchaa ésto!!!!). En tercer lloc, veiem la política que es durà a terme, espanyolitzar-nos però de manera dissimulada (ara tenen menys miraments, però la intenció segueix sent la mateixa).

Però la quarta és la que m’agrada més de totes. Diu que ja que tenen Catalunya subjectada a la força (eh, a la fooorça, conquerits, eh? Que alguns tenen la barra de dir que ens ho inventem), han de vigilar que no acabin de rematar “el seu cos llagat”, i que el que s’ha de fer és, atenció, “curar-lo amb suavitat”! AAAH, CURAR-LO! És que la seva intenció és/era bona: això de ser diferents és com una malaltia, i ells tenen la missió de salvar-nos! Mira que son buenas personas. Que l’ésser humà sempre ha volgut “curar” les diferències, s’ha de reconèixer. Curar o eliminar… penseu en opcions sexuals diferents, penseu en jueus, penseu en negres de l’Àfrica que resulta que no eren de la nostra espècie, penseu en la gent que patia alguna malaltia mental, penseu en tants exemples en què, sota l’excusa de fer un bé a la humanitat, s’ha esclafat la diferència, per por, per interès, per ignorància o per pura maldat.

Però això d’espanyolitzar el poble els seria molt difícil, perquè la gent vivia al marge de decrets, feien la seva vida al camp i la majoria no anava ni a l’escola… però d’això ja en parlarem en una altra entrada.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

*Per cert, per si de cas algú creu que faig tantes faltes d’ortografia en castellà, reconec que en faig, igual que en català, però que aquí he mantingut l’ortografia original del text tal com l’he trobat.

9 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 7

Guerra de Successió (1701-1714)

Ja ens ho sabem, el rei mor sense descendència i s’ha de triar nou rei, i va i nosaltres donem suport a un candidat diferent del que vol Castella. Carles d’Àustria, el que a nosaltres ens agradava, versus Felip d’Anjou, el que agradava a Castella. Ja tenim la guerra llesta.

A la guerra vam tenir l’ajuda dels anglesos, que volien assegurar que l’equilibri de poders a Europa es mantenia, de manera que França no tingués un poder hegemònic. El nostre pretendent, però, va adquirir més poder en heretar uns territoris i per tant, per a Anglaterra ja no era important que guanyés l’austríac, ja que el predomini a Europa era en aquell moment precisament austríac. I ja l’hem feta bona: Gran Bretanya deixa d’intervenir a la guerra. Felip V s’instal·la al tron i ara Catalunya lluita sola en contra de Felip, a la desesperada, sobre tot per defensar els seus privilegis constitucionals. Allò va acabar amb el setge i assalt a Barcelona l’onze de setembre de 1714.

Amb el Decret de Nova planta es dissolen les institucions de govern del Principat: les Corts, la Generalitat, el Consell de Cent i els altres consells municipals. El que era Catalunya deixa de ser, i és assimilada a l’uniformisme administratiu, judicial i fiscal castellà. El rei imposa un capità general com a governador de Catalunya i s’inicia un període de repressió militar, lingüística i cultural, amb la prohibició del català, el tancament de la Universitat de Barcelona i la construcció d’una ciutadella per vigilar la ciutat de Barcelona, no fos que es revoltés.

Ja ens ho poden vendre com vulguin, el 1714 vam ser conquerits, i ens ho van deixar ben clar.

Cal dir que els anglesos són conscients de la seva traïció, i “el cas dels catalans” va causar gran rebombori i va suposar moltes crítiques a la monarquia britànica. Per exemple, aquest escrit que va aparèixer a Londres el 1714, “The case of the catalans considered”, deia: “Abandonarem un poble fidel, l’únic crim del qual consisteix a haver-se adherit a nosaltres (…) Ha de ser sacrificat aquest poble a la còlera del qui és ara el seu rei? No seria la seva sang un monument a la nostra crueltat? (…) Tot això toca el cor de tot ciutadà britànic generós quan considera el cas dels catalans (…) Si aquell poble és abandonat i perdut, no mereixem la censura de tothom com a autors de la seva ruïna? El mot “catalans” no serà sinònim de la nostra deshonra?”

Aprofito per fer propaganda d’un llibre que no he llegit, “Victus“. Se situa a Barcelona durant la guerra i el setge, i barreja fets històrics amb la vida personal inventada dels seus protagonistes. Jo només de sentir entrevistes amb l’autor per la ràdio ja em venen ganes de llegir-lo… es veu que el setge va ser espectacular. Com és que no tenim 300 pel·lícules sobre la guerra de successió? Tanta guerra civil i tant de Franco, i del 1714 en sabem ben poca cosa!! Què va fer i deixar de fer Casanoves? Qui era Villarroel? Per què el poble es va capficar a seguir endavant amb aquesta guerra suïcida?

12 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 6

Guerra dels Segadors (1640-1652)

Repassem ràpidament el segle: el fill de Joana, com hem vist, va ser Carles d’Àustria. Després van venir, molt originals en els noms, Felip I, Felip II, i Felip III (o Felip II, II i IV si penseu en la dinastia castellana).

Aquest últim, Felip IV de Castella, III a Catalunya, tenia guerres obertes a diferents territoris europeus (recordeu la Guerra dels 30 anys). Per mantenir aquestes guerres mobilitzà soldats catalans i establí un nou impost a Catalunya, el quint. En aquell moment el comte duc d’Olivares pul·lulava pel poder i volia abolir les constitucions dels diversos regnes i reduir-los a les lleis de Castella (ho hem vist al primer capítol, primer parèntesi), (aquest senyor era una mica com el senyor Wert, això de reduir tot als costums de Castella… sona una mica a això, segon parèntesi), (i tot això, com vaig dir un dia al meu “parello”, respon a un pla secret que té, inconscientment potser, Espanya fa mooooooolt de temps, és a dir, reduir tot el que sigui dins la península als costums, llengua, lleis, etc. de Castella, tercer parèntesi).

Els abusos de l’exèrcit contra la població civil (calen explicacions? Els abusos dels militars de tota la vida: robatoris, violacions, assassinats…) van provocar la guerra amb Castella i Catalunya va buscar suport francès. Pau Claris, president de la Generalitat proclama la República catalana sota la protecció de França. Però per acabar la guerra, i per fer les paus amb França, Felip III/IV, sense consultar les Corts va signar amb França el Tractat dels Pirineus, on es van perdre les terres del Rosselló i part de la Cerdanya que es devia als francesos. Amb aquest tracte, almenys, Catalunya va conservar les seves institucions.

Durant la Guerra dels Segadors, Portugal que havia perdut la seva independència durant el regnat de Felip II de Castella (el nostre Felip I) també comença una guerra per recuperar la seva independència. Al final ho aconsegueix i això és perquè Castella no pot amb els dos fronts oberts i decideix apostar per retenir Catalunya.

Deixeu-me aportar una dada més: Lluís XIV més tard va oferir onze (!) vegades, sense èxit, retornar el Rosselló a canvi de Flandes i el Franc Comtat, que per la seva llunyania s’havien de perdre igualment.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Si sou com jo que sempre confoneu aquesta guerra amb la següent, la de Successió, penseu que la dels Segadors va iniciar-se pels abusos a la població, en concret per l’assassinat d’un segador. En canvi a l’altra, la de Successió, el problema és la successió del tro. No ens confonguem quan cantem “Els segadors” el dia 11 de setembre.

4 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 5

I els Reis Catòlics? Representen el naixement d’Espanya?

 

Allò que no recordava la model ho recordem tots els altres mortals, Isabel de Castella es va casar amb Ferran d’Aragó… i què? Tornem a repetir el mateix esquema de la unió entre Catalunya i Aragó: els dos regnes mantenen la seva originalitat, les seves lleis, les seves institucions i els seus costums. És a dir, no ens trobem davant del naixement d’Espanya, sinó d’una unió dinàstica de dos estats. I això perquè ho dic jo? No, parlem de proves.

 

Quan es van casar, el contracte matrimonial establia que el màxim poder a Castella el tenia Isabel, Ferran era només príncep consort. També la “Proclamación de Segovia” de 1474 deixava clar que la propietària de Castella era ella i no ell. Els impostos recaptats a Castella anaven a parar a Castella segons la “Concordia de Segovia” de 1475. No hi havia gaire unitat, no? De fet quan va morir Isabel, Ferran (“el catalanote”) es va tornar a casar per donar descendència separada als seus regnes, però morí sense successor. Catalunya queda supeditada doncs a una dinastia que posa Castella com a centre d’interessos i decisions, i rep des de llavors tracte de desfavor.

 

Una altra prova de la no unitat entre la Corona Aragonesa i Castella és que després del descobriment d’Amèrica, els súbdits de la Corona d’Aragó (Catalunya, Aragó, València i Balears) van ser exclosos pel testament d’Isabel de la colonització d’Amèrica. Si no hagués estat així ara alguna república americana tindria com a llengua el català. Si hi hagués hagut unitat no hi hauria hagut discriminació, tots els regnes haurien participat de la conquesta.

 

Més proves: quan morí Isabel, Ferran quedà regent, però no rei, de Castella. De fet encara viu Ferran, es va proclamar Joana la Boja reina de Castella, i no reina de Castella, Aragó, Catalunya, València i les Balears perquè el rei de tots aquests territoris era el seu pare i encara vivia. De fet Felip el Bell mai no va ser rei tampoc de la Corona i és per això que el seu nét és Felip I a Catalunya.

 

És amb el fill de Joana la Boja, Carles d’Àustria, amb qui les dues corones passen a una sola mà, però sempre en règim de confederació. I això ho dic jo i també un senyor de Madrid: “De ninguna manera puede hablarse todavía de la unidad de España como se ha hecho desde la prespectiva castellanista; las Coronas no quedan ensambladas en un todo vertebrado (como tampoco ellas mismas lo estaban internamente, en particular la aragonesa) ni tenían inicialmente más instituciones o lazos tangibles en común que la propia Monoarquía” (Luis González Antón, España y las Españas. Madrid, 1997)

 

De fet, allò de “Tanto monta, monta tanto Isabel como Fernando” no és veritat. Us recomano aquest article de Sàpiens on s’explica que de fet, només “Tanto Monta” era com l’eslògan del rei Ferran.

 

De fet a la tomba dels Reis Catòlics ho diu ben clar en una inscripció: “Van expulsar la secta mahometana i van aniquilar la falsedat herètica (el judaisme), Ferran d’Aragó i Isabelde Castella, espòs i esposa, aquells coneguts com els Catòlics, són enterrats en aquesta tomba”. No hi ha unitat ni a la tomba…

13 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 4

I què era la Corona d’Aragó?
Un comte nostre, Ramon Berenguer IV, es va casar amb una princesa aragonesa. I què? Allò era una “confederació“, cadascun dels dos territoris tenia les seves pròpies corts, drets autòctons, llengües, però tots dos tenien un mateix cap. Cal que torni a parlar de la reina d’Anglaterra? De fet als regnants els deien comtes-reis i aquests senyors parlaven català, i aragonès.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-
Canvi de dinastia, la fi del “carinyo” dels nostres reis
Si voleu saber la llista de comtes catalans mireu-los aquí, però faig un salt fins a Martí I l’Humà, que mor el 1410 sense descendència acabant així amb la dinastia catalana. Per omplir el seu buit acabem triant un noble castellà com a rei. Ferran I, que procedeix d’una monarquia absolutista, té molts problemes per complir les seves obligacions amb les Corts, que eren de tradició pactista. Després de Ferran I, va venir el seu fill Alfons el Magnànim, i després el nét: Joan II.
Aquest Joan II culminarà la mala relació amb els catalans que havia iniciat el seu avi i com que els catalans li neguen el suport busquen un candidat alternatiu i comença la Guerra civil catalana que durà deu anys, des de 1462 a 1472! Joan II fa un pacte amb França, i a canvi del suport francès empenyora el Rosselló i mitja Cerdanya com a garantia del pagament de 200.000 doblers d’or als francesos. Aquests diners no es van tornar mai i això els francesos ho tenien ben apuntat a la llibreta de morosos, com veureu més endavant.

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Història i independència 3

Però teníem institucions? Érem un “país”?

És clar, fins el 1714, sí. Teníem les Corts des del segle XIII que governaven juntament amb el monarca i, com a òrgan legislatiu, van fer diferents lleis  (us recomano aquest capítol de la Viquipèdia). Per entendre’ns, era el primer parlament català i també el primer a Europa occidental. Es van establir els usatges de Barcelona com a model únic de norma jurídica, i va ser el primer codi escrit d’Europa. Fins i tot es van escriure unes lleis marítimes (Llibre del Consolat del Mar) que van ser adoptades per tot el Mediterrani.

La Generalitat es va crear el 1298 com un organisme delegat de les Corts, recollia impostos i tenia cura que s’executés el que es decidia a les Corts, és a dir que seria el “poder executiu”. També hi havia institucions municipals a ciutats importants, com el Consell de Cent a Barcelona. No he pogut trobar cap òrgan concret que exercís el poder judicial, però pel que he llegit de l’Edat Mitjana en general, sembla que el poder judicial es barrejava amb el legislatiu.

No sé a vosaltres, però a mi al col·le em feien repetir que els tres poders del govern eren el legislatiu, l’executiu i el judicial… Si ja en teníem des de feia segles i era diferent del que es decidia a territoris veïns…devíem ser alguna cosa, oi? I a més una cosa diferent de les del voltant. I aquest “govern” o aquestes “institucions” no va desaparèixer, recordem-ho, fins al Decret de Nova Planta, el 1714. Queda clar, doncs, que som alguna cosa diferent de la resta des de 988 fins a 1714 i només depeníem de nosaltres mateixos.

6 comentaris

Filed under Uncategorized