Yperita

Avui he descobert l’única paraula en català que comença per i grega: yperita. Com que és l’única que he trobat m’ha fet gràcia saber-ne més. Al diccionari hi he trobat que, a part de poder-se escriure també amb i llatina, és un “compost sulfurat, de fórmula (ClCH₂CH₂)₂S, emprat com a gas de guerra.” Ostres.

He buscat a la Viquipèdia, i he vist que hi havia un tal Jan Theuninck que havia fet un quadre amb el títol “Iperita”, és la imatge que hi teniu més amunt. Però jo volia saber del gas, no pas de l’art, i he decidit posar “Iperita” al google imatges i he trobat això. Se m’ha regirat l’estómac.

Resulta que la Yperita, l’única paraula catalana que comença per “y” és el famós gas mostassa. Més valdria que aquesta paraula no hagués existit mai i que la lletra “Y” estigués sola com una mussola.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, que el Reflexionem-hi va fer anys l’altre dia i se’ns va passar! El dia 17 vam fer 4 anyets!!

El salt d’en Jimmy Jump

Desconnectada, desentrendada, desinformada, desmotivada. Així és com em sento després de tants dies de no fer cas ni el meu ni els vostres blocs. Però com que hi ha hagut fans que s’han dedicat a escriure’m per animar-me a renovar (en concret, un), doncs aquí la teniu, la nova entrada del Reflexionem-hi!

Pul·lulant per les ones binàries d’aquest mar que és Internet, he anat a parar a YouTube. Allà he topat de cap amb Jimmy Jump i Andreu Buenafuente sentint “vergonya” del seu compatriota just després del seu salt a l’escenari abans de l’entrega al Goya com a millor actor a Javier Bardem.

Em sorprèn que, precisament Andreu Buenafuente, capaç d’enviar Rodolfo Chiquilicuatre a Eurovisión, senti vergonya de Jimmy Jump. És que per a ell el temple del cinema és més important que el temple de la música? D’acord, que Eurovisión fa anys que fa pena, però potser els seus participants i organitzadors se’l prenen seriosament i se’ls ha de respectar igual. Per aquesta regla de tres jo podria dir que el cinema espanyol és una porqueria i anar a fer el ruc als Goya, o no?

Però analitzem què fa exactament Jimmy Jump. En qualsevol esdeveniment, ja sigui esportiu, de moda, cultural, el tiu es planta en un moment important acaparant les mirades de tothom. Encuriosit i divertit, el seu públic veu com Jimmy demana l’atenció i explica la seva condició de saltador, i poca cosa més, perquè normalment ja l’estan traient del mig. Com diu la seva pàgina web: “El seu objectiu és que el món sencer somrigui amb les seves divertides i genials actuacions”

Però ens deixem un detall essencial. Jimmy, com qualsevol superheroi, va habillat amb un element distintiu important: la barretina. Amics és una tanca publicitària amb potes, i el producte que ven és Catalunya. Amb una mica de sort d’aquí a uns anys gràcies a Jimmy Jump i al Barça la totalitat del planeta coneix la nostra pàtria. Al final fins i tot Buenafuente li donarà les gràcies.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Per cert, si diumenge esteu avorrits, podeu participar al Flash Mob per a la independència que hi haurà a Plaça Catalunya a les 12. Per participar-hi cal seguir aquestes instruccions.

Incendis: empatia i amor

Fa un temps em discutia amb un amic tot passejant per Donosti. Jo li vaig dir que el que més m’havia impressionat de tot el documental “La pilota basca” havia estat una vídua que deia que del que realment tenia por era que en algun moment els seus fills creguessin que tenien dret de fer el mateix que li havien fet al seu pare. Ell es queixava que no podia ser que tu rebessis i no t’hi poguessis tornar.

 

A casa meva sempre diuen que si algú fes mal a algú de la família rebria, també. Ull per ull, dent per dent. A mi em miren com si hagués nascut en un altre planeta cada cop que em queixo d’aquest raonament, i això que a l’església se’n fan un fart de sentir que si un enemic et dóna una bufetada tu li has d’oferir l’altra galta.

 

L’altre dia al teatre Romea vam anar a veure “Incendis”. Una mica mal col·locats al segon amfiteatre, Clara Segura (MAGNÍFICA, com sempre) i Julio Manrique (per mi que joeljoanava una mica, cosa que no m’agrada gens, a no ser que fos per donar-li aquest toc d’idiota que emana normalment Joan i que li anava molt bé a alguns dels personatges que Manrique interpretava) ens destapaven de mica en mica una història de violència absurda justificada per la set de venjança. L’heroïna de la història crida a aturar l’espiral absurda que es genera quan et creus amb dret de fer mal perquè te l’han fet abans a tu, provocant així que hi hagi algú més que tingui dret de fer mal perquè li han fet mal a ell. Les mateixes paraules de la vídua del documental.

 

No sé quants milers d’anys d’evolució portem ja des del Codi d’Hammurabi i continuem igual de rucs, ull per ull, dent per dent! Els conflictes bèl·lics del món es resoldrien en el moment en què canviéssim les ganes de venjança per empatia i amor cap als altres. Si veieu l’obra prepareu-vos per cremar-vos per dins durant tres hores, i patir…però tot i així, “Incendis” hauria de ser de visió obligatòria, amb una mica de sort aquest foc purificador canvia i renova la humanitat.

Com lo cavaller Sant Jordi es trobà un clergue al bosc.

L'he tret de http://digital-art-gallery.com/picture/big/176

Sant Jordi s’assegué a descansar en una clariana del bosc. Joguinejava amb la rosa que alguna intervenció divina havia fet que es mantingués fresca, deu mesos després d’haver-la tallada. La princesa li havia tornat, i mentre les recordava, les seves paraules el colpien més fort que qualsevol cop del drac: “Si no us heu de quedar ja podeu quedar-vos amb la rosa. No vull pensar en vós, no vull recodar-vos. Per mi no heu existit mai.” Per un instant es quedà estàtic, la mà sota la barbeta, i en aital posat escultural pensà si la seva missió de cavaller errant realment valia la seva felicitat.

El desvetllà el so d’un parell de branques que es trencaven sota el pes del qui se li apropava. L’altre, un home humil, abillat solament d’una sotana, se li atansà amb un ram de roses que deixà als peus del cavaller.

– Què és això, sant senyor? Quina ofrena em feu a mi que no busco ni mereixo cap present?

– No és una ofrena per a vós, sinó per a la vostra aimada.

– Què en sabeu de la donzella que em té el cor robat?

– Que ella tampoc descansa, ni dorm, ni té ni un moment de pau de tant com la consumeix l’enyor.

– No és cert això que dieu! Ella em va jurar que m’oblidaria.

– No ho cregueu pas. Guaiteu aquestes roses que hi teniu als peus. Són del mateix roser del que vós vau prendre’n la vostra. Ella el cuida com si fos la seva única tasca al món, de tanta por com li fa que algun dia mori i així també mori l’única prova de la vostra existència… i del vostre amor.

– No pot ser. Deu mesos fa que vaig partir de Montblanc…

– No la feu esperar deu mesos més!

– Ai, estel en els moments més obscurs, llum de la meva vida, encara m’espereu?

– Encara us espera! Afanyeu-vos a tornar cap a Montblanc!

– Però senyor, això que dieu… sabeu que és impossible. Ella no pot casar-se amb un cavaller i jo no puc casar-me amb cap donzella!

– Jo vos casaré. Avui mateix, aquesta nit si hi som a temps i el vostre cavall és prou veloç.

– Qui sou que us aventureu a desobeir les lleis dels homes?

– Un home de Déu!

– Quin és el vostre nom?

– Ma mare em va voler dir Valentí…

– Alabat sia el vostre nom, Valentí! Si aquesta nit sóc l’espòs de la meva esposa deixaré testimoni que vós sou un sant per als enamorats. Llarga sia la vostra memòria! Llargs els anys en què es recordi el que Sant Valentí va fer per la felicitat d’aquest cavaller!

– Potser la vostra mare va posar al seu fill un nom que faria més fortuna entre els catalans…

 

I així va ser com Sant Jordi i Sant Valentí es varen trobar el dia 14 de febrer d’un any de tres xifres. El que Jordi prometé ho complí, i va tenir tant d’èxit que la llegenda s’estengué pels cinc continents. Només un petit poble d’irreductibles descendents de Jordi preferí celebrar el dia dels enamorats el veritable dia en què s’originà la llegenda… el 23 d’abril. La resta del planeta es va quedar només amb el final de la història.

“Pedro el cabrero”, un descobriment tardívol

La culpa és de l’Enric. Jo no sóc de realities: ni de Gran Hermano, ni de El diario de Patricia, ni de Sálvame, ni de res de tot això; trobo que tot i que t’hi pots enganxar acabes perdent tant el temps que no val la pena. Doncs això, que l’Enric em va dir que havia de veure un nou programa de Cuatro que es diu “¿Quién quiere casarse con mi hijo?” que segur que em faria reflexionar i jo, molt obedient vaig anar a YouTube i vaig flipar una mica…

 

Però resulta que el programa acaba de començar, i a part de veure que el que volen les sogres no és una súperbonanoia sinó una súpertiabona, no vaig poder veure gaires vídeos més. El que sí que vaig veure van ser moooolts vídeos de “Granjero busca esposa“, que tampoc no havia vist mai, però que vindria a ser el mateix.

 

En primer lloc, m’agradaria destacar la gran ingeniuïtat que (almenys, això em sembla) els concursants tenen. De veritat es pensen que una bona noia, una que de veritat valgui la pena, li vindrà a través de la tele?? Quin perfil de noia es pot presentar en un programa així? Se suposa que són noies que han estat captivades per uns previs anuncis que els grangers han fet, explicant què busquen, com són i com viuen. Però tot i que hi ha molt de “és que el teu somriure em va captivar” i molt de “ets guapíssim i divertit” el que la majoria de les concursants demostren és que volen anar a la tele i si pot ser, fer-se famoses, com demostren aquestes imatges. El tiu és el de menys.

 

Una altra cosa que em sorprèn és que hi hagi nois que, tot i ser ingenus i pensar que amb l’experiència aconseguiran una bona dona (o amant ocasional) se sentin còmodes fent una selecció de candidates. Som al segle XXI i triem les possibles dones de la nostra vida de la mateixa manera que es tria una prostituta en un burdell. A banda d’això, quan els grangers s’enduen les dues candidates triades cap a casa (a conèixer-se bé) reben, normalment, el que es mereixen: mals rotllos, piques, escridassades… vaja, poques estones de romanticisme (perdoneu, tampoc no he vist tot el programa, no vull ofendre ningú que hi hagi anat amb intencions nobles, tampoc sé si va sorgir cap parella del programa…)

 

Tot plegat una pèrdua de temps, com deia al principi… si no fos perquè em vaig enganxar a tots els vídeos en els que hi intervenia un tal Pedro (sí, sí, si heu vist l’anterior enllaç és aquell). I què? Què és el que val la pena de veure tants vídeos sobre el Pedro? Doncs fer el descobriment de la seva personalitat.

 

Si veieu el programa, a l’episodi en què les dues noies van cap a casa seva et cau l’ànima als peus. Primet, amb les espatlles cap endavant, timidot, amb la clenxa al costat i la camisa per dins. Parlant amb aquest accent de “pueblo” (per mi que gallegueja una mica, serà la proximat amb Galícia), dient refranys populars i expressant-se amb un lèxic absolutament rural. Una espècie de combinació de friki-colgao i Sheldom Cooper de The Big Bang Theory.

 

Però nois, a mesura que va avançant el programa el noi no només et cau bé, també t’enamora. I no només perquè de seguida abandona la clenxa i la camisa per una samarreta i un barret de palla (i de vegades barbeta i tot!), eh? Té unes filosofies, i una manera de dir les coses, uns raonaments, una experiència en tots els camps, una senzillesa… però sobre tot, sobre tot, sobre tot, el tiu és tal qual és. Pam, si t’agrada bé i si no també. El noi està desaprofitat (bé, la veritat és que a dia d’avui no en tinc ni idea) així que si sou de vida senzilla, us agraden les cabres, i no teniu parella… ara, lluny de tot el rebombori mediàtic deixeu-vos caure pel poble del Pedro i doneu-li una oportunitat! Jo ja he fet tard!

 

Us deixo amb alguns dels millors moments del Pedro:

1. A Aruscitys (si us hi enganxeu val la pena tot el programa, busqueu la segona i tercera part)

2. El noi té un videoblog, on reflexiona sobre:

– Les floretes als pobles

– La gent dels pobles no és tonta

– L’oci rural

– No intenteu canviar un granger!

– Com anar vestit al camp

– El menjar

– Les sogres

– Com lligar (“aunque a mi no me funcione”)

– Els “agostins”

– Les pijes

– El programa en edicions posteriors a la seva

– Cantant: Romance de Teresa y Marcelino (No em digueu que no té encant que algú se sàpiga aquestes cançons “Que esto os sirva de escarmientooo!” Mare meua, mare meua!)

L’absurditat de l’autògraf

L'he robat de: http://www.girobid.com/

Algú ha pensat mai per què quan ens trobem un famós el primer que fem és demanar-li un autògraf? És que creiem que aquesta signatura tindrà valor algun dia? Perquè si tothom en té és evident que no en pot tenir gaire, de valor. És que ens fa il·lusió tenir una obra feta manualment per algú famós? Perquè si és un pintor o un artista, com ara Tàpies (que Déu el tingui a la glòria) doncs encara té gràcia, perquè és de per si una obra del seu talent. Fixeu-vos quin accent que feia! Però què passa quan el senyor no és pas hàbil amb les arts plàstiques sinó que ho és amb la pilota? Per què demanem a Messi un autògraf? Jo li llançaria la pilota i li demanaria que me la tornés, a veure si podia parar-la. I si el famós és Ferran Adrià? La recepta del proper plat que es cuinarà a casa. I si és polític? Li demanaria una part del seu sou. I si fos actor, posem per cas George Clooney (molt creïble a Los Descendientes, per cert)? Això ho tinc molt clar, li demanaria un petó de cine, però mai, mai un autògraf!

Entrarem al cel per la porta de servei

L'he robat de http://sites.google.com/site/barcelonamodernistaisingular/casa-miquel-sayrach-1

A l’era de Manel, Mishima, Mazoni, Els Amics de les Arts, Antònia Font i mil més, qui se’n recorda d’un grup que es deia Sau? Ui, perdoneu, eh! No us volia ofendre, ja veig que no vau néixer tan tard. Aprofito per felicitar-vos per haver pogut conèixer una de les millors veus de la història de la música en català, però Sau no té res a veure amb l’entrada d’avui. I per què tant de rotllo? Perquè el títol l’he robat d’una de les seves cançons.

Aquests dies estic anant a rehabilitació. Fa uns mesos em vaig quedar amb el genoll encarcarat i quan vaig poder anar al metge em va enviar a fer rehabilitació. Hi vaig a peu i trigo uns 25 minutets en arribar. Pel camí passo per les típiques cases del barri, aquestes que tenen una miquina de jardí a davant de la porteria, aquestes que tenen un portal amb el pom daurat, aquestes que tenen a la porteria uns gerros i quadres i llums més elegants que els que jo tinc al menjador de casa meva o fins i tot en alguna zona, per allà al Turó, aquelles que tenen entrades de pàrquing amb parets de marbre i terres brillants. Tot molt bonic.

Al  costat de les portes blanques i elegants, jo diria que en 4 de cada 5 edificis, hi ha una porta no tan elegant, de vegades bruta, de vegades amagada, amb un cartell que diu “Puerta de servicio”, així, en castellà. Us sorprèn que sigui en castellà? Però si és evident! La nostra aristocràcia i burgesia, catalana de naixement des de gereracions, amb cognoms tan nostrats com “Montoliu”, “Domènech” o “Ferrer” no només han fet del castellà la seva llengua familiar (ja al s.XIX quedava més guai parlar als fills en castellà) sinó que a sobre pronuncien els seus cognoms a la castellana.

Ah, que el que us sorprèn no és el castellà, sinó el fet de tenir portes de servei, oi? A mi també. Ho he vist tota la vida però encara no ho entenc. M’imagino el primer dia de feina d’una senyora que va a fer la neteja, a fer de cangur, a cuidar una persona gran o el que sigui comprovant al carrer l’adreça que li han donat. Quan veu que és la correcta entra a la porteria luxosa i llavors què? El porter en veure-la li diu “Ep, tu per aquí no entris, has d’entrar per l’escala de servei”??? I quan la dona ajuda a donar l’esmorzar als nens, i la mare els diu que el que els costa ho ofereixin pels “negritos de l’Àfrica”, i després ensenya a la seva nova empleada la bata d’uniforme que s’ha de posar, fins i tot pel carrer? I a la tarda, quan els nens expliquen que al col·le els han ensenyat que s’ha de ser solidaris i tractar tothom igual, llavors la mare dóna a la nostra protagonista la clau de la porta de servei perquè hi pugui entrar sense trucar si no hi ha el porter…?

Som al segle XXI i encara estem per civilitzar. Encara hi ha distincions, uns són més importants i els altres ho són menys, uns són més dignes de passar per segons quins llocs i els altres no tenen dignitat, uns tenen uns privilegis i els altres simplement no en tenen. Això és com allò dels lavabos per a blancs i per a negres que passava als anys cinquanta. Em sembla que alguna associació en defensa dels drets humans hauria de lluitar per prohibir aquest tipus de conductes i sobre tot s’hauria d’obligar a eliminar totes les “entrades de servei” del planeta.

Jo el mato!

 

Oi que l’heu vist? Aquell anunci en què arriba el fill de comprar “cereals, ous i mel” amb un paquet de cereals Chiquilín… i res més. La mare li diu: “Has comprat els cereals, els ous, la mel?” i el nen fa “Sí!”. I ella “I on són?”, i el nen té la barra de dir “Aquí!” amb un somriure bandarra. Llavors succeeix el més sorprenent de tot: la mare li riu la brometa “Hi, hi, hi!”. No ho puc entendre. Si el meu fill, nebot, nét, o qualsevol altre parentiu em fa això jo el mato. El mato o li foto un crit i li dic que faci el favor de donar mitja volta i anar a comprar el que li he demanat, que no només de cereals viu l’home!

 

A l’anunci li falta versemblança, allò que s’estudia en els cursos de literatura però que es veu que no s’explica en els de publicitat. Algú es pot creure una mare que riu quan el seu nen no li ha fet cas? Quan l’ha enviat amb un encàrrec i ha tornat amb la meitat? Jo ho arreglaria amb un simple canvi: que en la primera imatge, quan el nen deixa el patinet a terra, en comptes de patinet hi portés una bossa amb els ous i la mel, i llavors li fes la brometa a la mare com si no ho hagués comprat, demostrant així que s’ha fixat que els cereals contenen ous i mel. La mare, desorientada, veuria la bossa a l’entrada i entendria la intenció del fill, i llavors riuria la seva broma, perquè llavors la seva broma sí que tindria gràcia. Ai, no sé si em guanyaria la vida com a publicista, però almenys si l’anunci fos com dic no em posaria a renegar cada cop que el veiés!

Viatge Vietnam i Cambodja: Intentant matar-los tots

L'he robat de http://www.cubadebate.cu

Si sou seguidors habituals d’aquest bloc sabreu que fa sis mesos que intento matar el tema del viatge. Quan vaig tornar pensava fer totes les entrades relacionades seguidetes, penjant un tema cada dia acabaria en uns 30 dies i després ja podria dedicar-me a qüestions més reflexives.

Però amb fer una llista dels temes que vols tractar no n’hi ha prou! També s’han de redactar, i això requereix temps i inspiració, dues coses que sovint no van de la mà. Els temes que treien més suc ja els he penjat, però encara me’n queden molts i veig que això serà més llarg que les obres de la Sagrada Família, així que m’he decidit a matar tots els temes en una entrada. Simples píndoles en forma de guió, petites dosis perquè us els pogueu empassar millor. Us prometo que quedeu disculpats si us fa mandra llegir-ho tot, jo simplement vull tranquil·litzar la meva consciència i saber que a partir d’ara em podré entregar als plaers de la resta de temes de la vida. Així doncs, comencem!

17. Llocs de guiris

– En un restaurant a Siem Reap (Cambodja) hi havia música en directe no pas cambodjana. Tocaven cançons de Els Beatles.

– A l’Hotel Rex de Ho Chi Minh vam tenir coneixement de les gramoles humanes: els demanes la cançó que vols i te la canten… “Toca-la Sam!!” Nosaltres vam animar el local amb Jason Mraz i Shakira!

– Els pubs de guiris t’ofereixen 3×2 consumicions alcohòliques, la qual cosa va la mar de bé per al mal de panxa del dia següent, i no pas per l’alcohol, sinó pel gel que duen (aigua susceptible a crear mals de panxa)!

– Els restaurants per a guiris tenen aire condicionat, diversos ventiladors i sovint les finestres obertes… s’hi està fresquet, vaja. En canvi demanes per anar al lavabo i veus com viuen ells, la cuina plena de fum i el lavabo darrere una cortina. Un món dues classes de persones. 

18. Els Perills

– Que et timin a l’hora de fer el canvi de moneda. Ells accepten dòlars i dongs, per tant si el preu és en dongs i tu vols pagar en dòlars o al revés et demanen més del que toca. Això passa quan acabes d’arribar i no encara no en saps. A Saigon prenent un gelat ens van timar un dolar!! (Quina ruina, altrament…)

– Quan acabes d’arribar i no saps els preus de les coses et poden intentar timar. Et volen fer pagar 50.000 dongs per un litre i mig d’aigua (això ens ho van explicar, no ens va passar a nosaltres) quan el preu normal és 10.000

– Que el taxista et vulgui portar a un altre lloc o la gent del carrer que s’ofereix a ajudar-te et vulgui portar cap al seu hotel, però només dient que ja el tens pagat, encara que sigui mentida, et deixen en pau i amablement t’indiquen cap a on has d’anar.

19. Les màfies de les agències de viatges

– Sembla que un lloc sempre t’hagi d’oferir el mateix o que hagi de tenir sempre el mateix preu, oi? Doncs no. S’ha de regatejar fins i tot el preu d’un tour, per anar bé. D’això, malauradament, ens en vam adonar al final del viatge quan vam anar a pagar una excursió i ens van dir que valia menys del que ens havien dit el dia abans. En dir-ho ens van dir que ens feien una oferta per ser tan guapes (més o menys, haha, em sembla que va dir per ser “bones clientes”).

– La majoria d’agències de viatges agafen un mateix servei (un bus, un tren, un hotel…) però segons l’agència pagues un preu o un altre. O sigui, que pots anar al mateix tren o hotel amb gent que ha pagat més o menys diners per fer el mateix que tu! Val la pena preguntar.

– De vegades et posen molts problemes quan veuen que vols fer alguna cosa per tu mateix i et diuen que és impossible, per exemple, llogar una moto. Després surts al carrer i trobes deu llocs on poder fer allò “impossible”.

20. La gent que et trobes

– Viatjar és fantàstic per fer pràctiques d’anglès. Qui diu que s’ha d’anar a Anglaterra a aprendre anglès? Quina tonteria! Allà no tens més remei que parlar anglès, i com que l’anglès de la majoria de la gent (sigui vietnamita o turista) és macarrònic no tens vergonyes.

– A més a més trobes gent molt agradable… i no faré llista de la gent que vam conèixer perquè no té cap sentit, però vaja, molt macos.

– De vegades la gent que et trobes no és tan fantàstica, per això, i tens experiències com les d’aquesta pel·lícula. Diguem que vam conviure amb una família vietnamita turista que era una mica cridanera, una mica desorganitzada (tot l’autobús va haver de fer una parada perquè es van deixar una maleta en una “àrea de servei” i van anar corrents a buscar-la), una mica maleducada, una mica despistada (el guia sovint els havia de recordar que el fill petit el tenien a Cuenca)… Per sort aquests contactes amb la gent són d’un sol dia i prou.

21. El seu anglès

– En una excursió no enteníem les indicacions del guia i no vam entendre que havíem de baixar del bus. Vam baixar-hi perquè just havíem parlat amb una noia que feia la mateixa ruta que nosaltres i ens va avisar… i això que el bon guia ho va repetir unes deu vegades!

– Per comprar un bitllet d’autobús ens hi vam estar….no us exagero, potser deu o vint minuts parlant amb un noi que ni ens entenia ni nosaltres enteníem. En aquests casos la meva resposta era molt diplomàtica: “I’m sorry but my english is very bad!”

22. Rentar la roba

Jo és que sóc molt garrepa, i la Marta pateix perquè li espatllin la roba, total que cada dos dies més o menys tocava fer bugada. Consells per assecar la roba: si hi ha aire condicionat no l’apagueu mentre hi ha la roba estesa per l’habitació, sempre s’asseca abans. Per estendre-la sempre hi ha algun penjador o penja-robes que es pot aprofitar, i si en treure la clau se’n va l’electricitat (una putada perquè podria eixugar-se una mica mentre vas a sopar) te les enginyes col·locant-hi algun trosset de paper que hi faci contacte! Ara, si en algun hotel preguntes i hi ha lloc on estendre la roba al sol…és glòria.

23. El menjar

Potser una de les millors coses que hi ha a Vietnam, amb especialitats a cada lloc! Recomano el Mermaid i Miss Ly a Hoi An, el Brother’s a Hue, wl Bia Minh i el 69 a Hanoi (car però boníssim). Tothom ens deia que quan portéssim un temps allà estaríem fartes de fideus i arròs i que voldríem anar a menjar menjar occidental…doncs això no ens va passar.

24. Calor, calor, quina calor que fa, que ens haurem de despullar…

Poso Déu per testimoni que mai més tornaré a passar calor!! Em desfeia. Un dia vaig sopar dues coca-coles i un suc de mango, després de tant caminar i de tant de sol no podia ni veure el menjar, però adorava els líquids! No descarto fer el vietnamita i portar un para-sol o un barret molt ample en una propera visita.

25. Sortir de marxa

Dues noies solteres soles disposades a conèixer gent jove agradable i viatgera busquen locals on sortir a prendre alguna cosa i/o ballar havent sopat. Doncs no hi ha manera… Veureu, els llocs de turistes per prendre alguna cosa, quan en trobes un, són com els pubs anglesos. No tenen moqueta a terra ni sofàs, ni quadres d’escriptors penjant per la paret, vull dir que l’ambient és el de pub: música mona de moda, grups de gent que ja es coneix a hores lluny en una taula de la que no es mouen i amb la que és impossible comunicar-se. Què voleu que us digui, que s’enyora que de tant en tant s’apropi algú a fer-te alguna pregunta estúpida per iniciar una conversa… a la catalan way!

A més a més els bars tancaven a les 22.00, això vol dir que nosaltres sovint arribàvem a la porta del local quan ja era tancat. Només un dia vam trobar una espècie de discoteca però estava tan deserta que aviat vam marxar.

26. Bitxos i bitxes

A l’Hotel de Hoi An hi corria un llangardaix que no sé com va aparèixer al vàter… i el vam fer desaparèixer tirant la cadena. Potser es convertirà en el Godzilla vietnamita. Al mateix hotel van aparèixer una pila de formigues al labavo, menjant-se un altre bitxo mort (i quan dic una pila, és una pila. La paret era negra). Les aranyetes penjant pel sostre a Cambodja, les minicuques al vaixell de la badía de Halong, els micos que volien estirar-te la càmera a Ankor, les serps gegants per fer-se fotos a restaurants de turistes… i a Sapa, en desviar-te del camí et deien “vés amb compte que per aquí hi ha serps!”.

27. Desplaçar-se per les ciutats, dues catalanes a Vietnam

Pagar un taxi? Agafar una moto taxi? Llogar una bici? Gastar diners per una cosa que es pot fer a peu? NO! Anàvem a peu fins i tot per Hanoi que és prou gran, anàvem amb la roda de la maleta trencada buscant hotel i anant cap a les estacions de bus, dient que no a tothom que s’oferia a portar-nos. Anàvem en bus de línia cap a l’aeroport i des de l’aeroport, patint per si el bus arribaria al lloc que ens pensàvem o no!!

28.  Què senten els famosos quan els demanen un autògraf?

Doncs no ho sé, però vaig tenir alguna experiència semblant a Vietnam. A Hoi An vam demanar a uns homes orientals que ens fessin una foto i a part de fer-nos-la amb la nostra càmera…també ens van retratar amb la seva. Serà que som guapes. En una tomba a Hue una nena també oriental em perseguia amb una càmera, no sé per què, tota emocionada. I a la ciutadella de Hue una noia somrient se m’apropa i m’indica si puc fer una foto, li dic que és clar, agafant-li la càmera i em diu que no, que la foto se la vol fer amb mi! M’agafa per la cintura (xopa jo) i posem per a la foto… i li pregunto per què… però no parla anglès. Un cop aquí en explicar-ho em diu la gent que és perquè tinc la pell molt blanca i els faig gràcia (i jo que em pensava que era perquè m’assemblava  a la Julia Roberts…)

29. Recomanacions

– Portar una llibreta per apuntar les experiències. Si no, quan tornes sembla que només hagis viscut el que surt a les fotos i és molt més difícil fer una marató de Reflexionem-his dedicats a Vietnam.

– Comprar-se una guia Lonely Planet. Dic comprar-se perquè és preferible que l’edició sigui noveta (nosaltres anàvem a parar a restaurants inexistents amb la nostra que era prestada!) i dic Lonely Planet perquè et soluciona qualsevol problema que puguis tenir a l’hora de viatjar, té molts plànols de ciutats, té recomanacions més enllà de què veure i on menjar (per exemple et diu que no facis cas dels taxistes quan et volen portar a un altre lloc, però si els dius que ja has pagat l’hotel et deixen en pau), t’indica busos per anar i tornar de l’aeroport… i mil coses més que fan que d’entre les tres guies que vaig llegir fil per randa abans d’anar a Vietnam (ja us ho havia dit que estava un pèl escagarrinada, oi?) la millor sigui sens dubte la Lonely Planet.

– Portar xancletes d’aquelles amb belcros i soles de bamba.

– Pantalons llargs fins i samarretes amb màniga curta per evitar cremades del sol.

Portar crema del sol a la motxilla. La sues…

30. El mercat

Allà hi vam veure tres tipus de mercat: els mercats de les grans ciutats (Hoian i Saigon/Ho Chi Min) que són més o menys com els nostres, és a dir, un lloc tancat amb quatre entrades ple de paradetes, fi de les semblances. A Saigon la meitat del mercat de Ben Thram venia roba o souvenirs pels turistes i quan passaves per allà…era com si haguessis baixat a l’infern i mentre caminaves per passadissos estrets les ànimes t’imploressin que te les emportéssis cap a la Terra de nou: tot de mans t’agafaven, et tocaven, et picaven, totes reclamant la teva atenció cap a la seva paradeta “Buy something!” No cal dir que vam durar-hi ben poc. A l’altra meitat del mercat hi havia llocs per menjar i jo vaig fer la primera sopa de fideus del viatge.

A Hanoi el mercat era de l’estil del de Saigon però no hi havia tants turistes. De fet era molt més gran i molt més autèntic, perquè a banda de les mil paradetes de roba i menjar hi havia mil més. Que necessites un ventilador nou? Doncs vas al mercat. Que necessites sabates, una taula, tamborets de plàstic? Cap al mercat! És com anar al Corte Inglés, ho tenen tot!

31. Els nens

Sobre tot a Cambodja i Sapa els nens et demanen diners i fan molta pena… però jo vaig decidir que si ningú els donés diners potser aquell temps que dediquen a empaitar turistes el dedicarien a jugar o estudiar, així que amb la consciència tranquil·la no els vaig donar res de res… només als nostres petits guies de Mui Ne, si recordeu la història o les fotos, sabreu que tampoc no els vam donar gran cosa.

Em sembla que tinc el cor dur de barcelonina, de tant dir al metro, al carrer i als semàfors que no a la gent… si algú arriba fins aquí que em digui quina és la solució per aquest problema social que tenim.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

I si heu arribat fins aquí, us mereixeu un premi!!!!!!!! Desitjo que us hagi agradat tot. Ja m’he alliberat, uuf!

Viatge Cambodja/Vietnam 16: Amb el català es pot anar a tot arreu!

L'he agafat prestada de http://www.lapinya.cat Castellers de Vilafranca a l'Índia

No tinc gaire gràcia a l’hora d’explicar acudits, per això us quedareu amb un pam de nas si no coneixeu el del títol, perquè no us el penso explicar, haha huhooo! Això sí que fa gràciaaa!! Bé, del que es tracta és de parlar de la relació del català amb el viatge, més enllà dels turistes catalans i valencians que ens vam trobar (que van ser ben pocs) i del fet que la Marta i jo parléssim en català…

Parlar en català a Àsia és un avantatge perquè els venedors ambulants et deixin tranquil, fas veure que no entens l’anglès mentre dius quelcom en un català ben polit i au.  A més, les petites converses que teníem amb d’altres turistes sempre incloïen el “i què feu per guanyar-vos la vida?” així que també vam fer de petites ambaixadores del català, amb diferents resultats (us recordo que faig moltes coses a la vida, però bàsicament me la guanyo fent classes de català).

Hi havia gent que tenia un interès real, com una família francesa que deia: “és una llàstima que a Catalunya no tothom parli català”. D’altres manifestaven simple curiositat: “quants anys s’estan els teus alumnes per aprendre català?”, veritable desorientació: “però es pot saber en quin idioma parleu? No és italià, no és francès, no és portuguès, no és espanyol…”, sincer desconeixement de l’existència de l’idioma: “però és semblant al castellà?” i alguns, com una noia romanesa, escepticisme: “no ho havia sentit mai, no deu ser un dialecte?” “NO!” També he de dir que hi havia gent que sí que sabia que entre totes les llengües romàniques n’hi havia una que era el català, perquè tenien família a Catalunya, perquè havien vingut a passar-hi uns mesos o simplement perquè sí que ho havien estudiat a l’escola (apunteu la dada, als col·legis romanesos no existeix el català però als suïssos sí, és el cas de les noies desorientades… que en dir “catalan” van fer “AAAAAH! CA-TA-LAN!!”).

I res, que us animo a fer d’ambaixadors quan viatgeu. Tothom coneix Barcelona (tot i que hi hagi gent que es pensa que és “The capital of Spain!!” mmmm…no), Gaudí (tot i que sorprenentment segons amb qui parles la Sagrada Família és motiu de befa… sacrílegs!!), el Barça (tot i que ningú sap qui és aquest tal Guardiola), i potser els sona que hi va haver unes olimpíades, però això que aquí parlem (a més a més del castellà) una llengua pròpia no ho sap gaire gent!

Setè parèntesi: Propòsits d’any nou

L'he robat d'Així és la vida, hi teniu l'enllaç al final de l'entrada

Avui anant cap a la feina me n’he adonat que la majoria d’emissores de ràdio parlaven dels propòsits de començament d’any i he pensat, irònicament, “Caram, que originals!”. I vet aquí que ara jo segueixo l’exemple dels grans professionals del periodisme i us poso aquest títol taaaan ben trobat… qui m’entengui que em compri. Espereu-vos al final, per això, per treure’n l’entrellat.

L’altre dia l’Alba em va dir que per què no feia una entrada dedicada al meu nou estat sentimental. Ah, que us ho heu perdut? Doncs sí, estic de bufetada, de tant atontada, i ell de moment també, i aquesta és tota la història que us explicaré! Si en voleu més detalls no dubteu a comprar l’exclusiva de l’Hola que sortirà quan em faci famosa i visqui de ser-ho. Però cada cop que m’enamoro tinc la mateixa sensació: em penso que viuré en una pel·lícula en la que tot serà fantàstic i meravellós, i no us segueixo donant detalls ni avorrint el públic masculí perquè el que hauria de dir ja ho han dit abans aquestes noies en aquest bloc que he descobert avui. M’encanten perquè em sento taaan identificada!*

L’entrada que us he enllaçat “Hem de parlar…” contraposa els inicis imbècils de les relacions amoroses en les que, bàsicament somies (us hi enganxo una de les frases del text): “Com serà el nostre casament? El nom i cognoms de la nostra criatura… Pepitu Gonzàlez Pérez, queda súper bé… Buff, es que estem fets l’un per l’altre, ens havíem de trobar… que guai!” (ai Déu, agraeixo taaaant saber que no sóc l’única “lechera” del planeta…!) contraposat, deia, amb els finals de les relacions, i aquell “Hem de parlar” que tots sabem què vol dir…

I doncs, què he de fer, jo, ara, pobra encegada? M’he de resignar a creure que d’aquí a un temps tota aquesta felicitat acabarà? (Dona…sembla que no t’hagis enamorat mai, que saps que sí, que sempre passa! Que al final allò que et semblava taaan meravellós tampoc no ho és tant!) Doncs no! Aquest any em proposo posar tots els mitjans perquè el meu estat actual perduri tant de temps com sigui possible! De fet, aquesta no és l’única entrada que he llegit avui…

-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.

*De fet ja us ho hauré dit mil vegades, escric una novel·la rosa i trobo que molts dels temes que tracten elles els he tocat jo també, espero que no em denunciïn per plagi si algun dia me la publiquen, que a Dios pongo por testigo que el seu bloc l’he descobert avui i les meves aventures existeixen des de fa tres anys…

Bon Nadal i feliç consumisme!

Apliqueu el que es diu aquí dels regals d’aniversari als regals de Nadal!

Aquest és l’únic monòleg del final de Dinamita que he trobat a YouTube. Sí, ho heu endevinat, em feia tanta gràcia aquest home que li vaig posar al bloc una part del seu consell final: “Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi!”. Podrien reemetre Dinamita a veure si algun cibernauta Joan s’anima a penjar més videos 😦

Per mi el millor regal de Nadal és el de passejar per la Barcelona il·luminada amb mil bombetes de colors; menjar l’escudella amb col, pilota i galets gegants; veure els nebots a sobre la cadira passant vergonya (o no) mentre diuen el vers i posar-me guapa pels dies festius. I els regals materials… a la gent se li’n va l’olla i gasta massa, i després resulta que no els agrada el Nadal perquè s’ha convertit en una festa consumista. Però si comprem més o menys és culpa nostra, si creiem que un regal és poca cosa és cosa nostra, si no se’ns acudeix fer un regal més simbòlic o fet per nosaltres és per manca de la nostra imaginació. És més, si ens encaparrem a fer regals per Nadal és únicament una obsessió nostra… el Nadal no té res a veure amb el consumisme! Aprendrem a gastar poc per Nadal?

Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

Viatge Cambodja Vietnam (15): El trànsit

Robada de: http://www.transit-port.net/Galleries/Portfolio/pages/Saigon%20Traffic.htm

Mireu, us he de confessar que a part de la manca de temps  (un curs al matí+la preparació del Mercat de Nadal de Sense títol+el meu nou estat civil) no és l’únic motiu pel qual no heu tingut reflexions tan sovint com us hauria agradat. El cas és que, ho he de reconèixer, l’empresa empresa per explicar tots els ets i uts del viatge a Vietnam era massa ambiciosa! M’havia encallat.

En el tema del trànsit no aconseguia un text a l’alçada de la realitat que vaig viure, crec que ha estat l’entrada més reescrita de la vida del Reflexionem-hi, vinga escriure i reescriure el mateix text.  El cas és que ara que tindria temps de penjar-la… sóc a la feina, i l’última versió és a casa… així que he decidit posar-me al dia del que havia dit el Pons tooots aquests dies i bombardejar-lo de comentaris, ignorant que jo també tenia un bloc que havia de renovar.

Però tanta inspiració m’ha fet enveja i he arribat a la conclusió que el que havia de fer era ignorar el text desat a l’ordinador de casa  i simplement dir-vos això: que allà tots condueixen com bojos, que vam veure no sé quants accidents (uns deu) en directe, que vam haver de portar una noia inconscient a l’hospital tot just haver caigut de la moto, que un noi madrileny que vam conèixer va haver d’abortar el seu viatge per culpa d’un accident de bici… Que condueixen fatal, en resum.

Ah, i que la llei del més fort és la que impera: si sou vianants no teniu cap dret, els que tenen preferència, SEMPRE, són els grans, per aquest ordre: camions, autobusos, furgonetes, tot terrenys, cotxes, motos carregadíssimes (5 persones o 4 bombones de butà, i tot el que us pogueu imaginar PODEN anar a sobre una moto), motos carregades, motos a seques, bicicletes i finalment, l’últim mico: tu, pobre vianant. Que si voleu creuar el carrer no feu cas del “t’esquiven”, i “has de passar sense mirar” I UNS NAPS!!! El que has de fer és anar tirant, però vigilant. Que ve una moto? Mires quina trajectòria porta i quina velocitat, a veure si pots passar-la o has de frenar un pèl. Que ve un cotxe/autobús/camió? Freeeena, i deixa’l passar, perquè ell no pararà.

I si vas de passatger en un autobús? Doncs concentra’t en el paisatge!! Per què has de desviar la vista dels fantàstics camps d’arròs per posar-te a patir innecessàriament amb gent en contra direcció, bicicletes que passen fregant, per la iaia que passa el carrer lenta, per aquell que s’ha parat a mirar-se el mòbil al mig com el dijous? Nooo, fes-me cas, tu passa. Si hi ha algun accident… ja solucionaràs el problema a posteriori!

Va, per haver-lo escrit tants cops no m’ha quedat gaire bé, però ja he tret el tap amb el que m’havia encallat… ara espero que les reflexions flueixin com sempre han fet. OMMM! Us deixo amb unes imatges que valen més que totes les paraules que he escrit!

Aquesta cara feia jo també el primer cop…sort que una noia ens va dir si voliem passar amb ella! I això que el carrer era ample com la Diagonal.

Amb diferents vehicles a Saigon (Ho chi Minh)

Ara de nit i de més amunt (us asseguro que seure en un cafè i veure aquesta vista és hipnòtic)

Apali!! Dilluns, que m’avorriré un altre cop, ja us escriuré alguna meravella més! Encara queden alguns posts pendents de Vietnam, no sé si us avorreix el tema…

Cinquè parèntesi: El Bernat m’ha dit que s’ha trobat els Beirut per Barcelona

 

Tot un matí lliure! Tot un matí sense res millor a fer que agafar l’ordinador, embolicar-se en una manta, seure al sofà i intentar recuperar el temps perdut en el Reflexionem-hi. BUF! Doncs és impossible. I no només per les entrades que m’han passat pel cap, no he tingut temps d’escriure i ara ja ni recordo, sinó perquè m’he pensat que en una estoneta em posaria al dia del que havia passat per WordPress aquests dies i només he pogut llegir les noves reflexions d’un dels blocs que segueixo. BUF. I ni tan sols hi he deixat cap comentari.

 

Després d’aquesta introducció del tot innecessària, començo avui matant un tema que m’ha estat perseguint aquests dies: però que ningú se n’ha adonat que la nova cançó de Beirut “Vagabond” és igualeta, igualeta a “En la que el Bernat se’t troba” dels Manel?? No en sentia cap comentari a la ràdio, i cap de les meves amistats m’havia comentat res, i jo que cada cop que començava “Vagabond” em venia “El Bernat m’ha dit, el Bernat m’ha dit”. En fi, que fa quinze minuts he fet una cerca per Google i he vist que sí, uf, que la gent se n’ha adonat.

 

Em fa gràcia que sigui precisament un crític qui hagi establert la relació, jo que sempre he pensat que no en sé gens de música, ara sóc tan “intel·ligenta” com un periodista musical. Però el que em fa més gràcia és que es parli de “plagi”…

 

– EXTRA, EXTRA! Beirut plagia els Manel!! – crida en una cantonada un nen de color sèpia, amb boina i un feix de diaris.

– Teresaa! – crida la iaia des de la cadira instal·lada al portal de casa per no perdre’s cap detall – Que has sentit la notícia? Que els Beirut, un grup nord-americà la fama i la qualitat del qual deuen envejar summament els Manel, ha copiat una cançó escrita, interpretada i produïda a la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria!

– Atenció! – crida un il·luminat- Des dels Països Catalans estem influint la música de mig planetaaa! La cançó dels Manel és del 2008 i la dels Beirut del 2011, prova irrefutable que és una còpia!

– Visca Catalunya! LLIUREEE! – crida el poble entusiasmat.

 

Mireu, jo que em passejo per dos mons prou creatius m’he adonat que de vegades dues persones tenen la mateixa idea en el mateix moment, i de vegades ni es coneixen. Us en podria posar mil exemples, però segur que vosaltres també ho heu experimentat. Fa molta ràbia perquè sembla que una idea que és “teva” no pugui ser de ningú més, però de vegades les muses inspiren el mateix a més d’una persona i ens hi hem de resignar. Se’ls haurà acabat el repertori d’inspiracions després de treballar tants segles per als homes? I, influir dos homes amb estils de música tan semblants no deu ser doblement difícil?

 

Així doncs, és possible que el fantàstic Zack Condon dels Beirut un dia avorrit d’estiu, pul·lulant per la xarxa xoqués amb la famosa cançó dels Manel? Sí. És possible que la melodia li quedés al cap i l’inspirés? Sí. Però si aquesta improbable versió dels fets és la que coincideix amb la realitat només em cal afegir que Zack Condon té tot el dret del món a copiar els Manel… perquè els Manel l’han estat copiant a ell tot aquest temps. Des del Boom de “Els Millors professors europeus” que me n’he fet un fart:

 

– OH, que guais són els Manel!

– Sí que ho són, però coneixeu Beirut?

– La ciutat?

– No, no. Beirut Band, un grup amb un noi que canta meravellosament i toca la mandolina, i que a més a més té un videoclip igualet, igualet que “En la que el Bernat se’t troba” De fet els Manel han copiat el vídeo descaradament. És igual! Van els músics pel carrer… l’heu de veure. A més a més aquesta cançó de Beirut és de 2007 i en canvi la de Manel del 2008… prova irrefutable que els Manel s’han copiat dels Beirut.

 

ANNEX SONOR (sentiu i opineu):

– Manel, En la que el Bernat se’t troba (2008)

– Beirut, Vagabond (2011)

 

ANNEX VISUAL (veieu les imatges i opineu):

– Beirut, Nantes (2007)

– Beirut, Forks and knives  (un altre video en moviment)

– Manel, En la que el Bernat se’t troba (2008)

– Manel, Gent normal (un altre video al carrer) 

 

ANNEX REPEL·LENT (jo ja ho havia dit i ningú no em va fer cas!!)

– Jo fa dos anys dient el mateix d’avui

 

ANNEX ACLARIDOR

I gaudeixo tant amb Elephant Gun com amb l’Aniversari, eh… però reconeixem-ho: Beirut té un so espectacular, i en Zack té una veu que ja la voldrien els Manel…

Quart parèntesi: Baby, baby, baby, oh, like baby, baby, baby oh (…)

Perdoneu la meva absència, d’aquí i dels vostres blocs, ja ho deien Els Pets, La vida és bonica (però complicada).

.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno a fer un parèntesi perquè el llegiu un dia avorrit, d’aquells que no sabeu com omplir (us asseguro que us distraureu) i també perquè quan arribeu al final doneu gràcies al cel de ser adults. Perquè avui va de l’adolescència i el fenomen “fan” en general, i de les declaracions d’una “belieber” en concret. Que què són les “beliebers”??? No, és “creient” en anglès, sinó que una “belieber” amb “B” és una fanàtica de Justin Bieber.

Fins que el noiet no va venir a Barcelona jo no sabia ni qui era, i quan el vaig veure vaig pensar que els ídols de la meva època, els Back Street Boys, cantaven millor i ballaven millor! (Reconec que aquest vídeo fa molta pena, i que té un aire de Robin Scherbatsky en la seva etapa d’estrella infantil canadenca, però què hi farem)

Doncs bé, a part de “fans-creients” de Justin Bieber també hi ha gent que no el pot ni veure. Gent de l’edat de ser “belieber” però que és “anti-Bieber” perquè sí, o potser per algunes declaracions que ha fet el cantant (com ara: “em sento com el Kurt Cobain de la meva generació, però la gent no m’entén”). Tant se val, la qüestió és que uns “anti-Biebers” un dia li van tirar una ampolla a la cara, cosa que va provocar que el madur Justin escrivís una carta, ficant-se amb els agressors, en la que deia: “Los jovenes a los que aludo, son seguidores de un estilo de música que ellos llaman heavy metal. Estos adolescentes son violentos, se expresan mal y viven su vida como una condena, como algo malo. Yo solo quiero contagiar al mundo de la música con mi felicidad y ellos tratan de nublar mi obra con sus lugubres pensamientos.”

Ja us ho imaginareu, oi?? Que ja li tenien mania, però després d’aquestes declaracions teletúbiques, les manifestacions  “anti” s’han fet molt més paleses a l’univers digital, fins i tot existeix la “Anti Bieber Organization“, imagineu-vos! No m’estranya. Davant de tota la moguda “anti”, els “pro” també es van mobilitzar, i així arribem al vídeo amb el que vaig destapar tot el problema. Estava intentant distreure’m dels meus problemes a casa, quan vaig passar per YouTube i vaig trobar aquest vídeo d’una “belieber” convençuda (i educada) defensant el seu ídol:

L’origen de tot (val la pena mirar-se’l)

La qual cosa va motivar els anti-Biebers a fer vídeos on rebaten els seus arguments. Ja m’agradaria a mi tenir la capacitat de moure tanta gent!! Us deixo amb alguns dels vídeos que he trobat, amb alguna de les paraules del principi per si us fa tilín i cliqueu a l’enllaç… no els mireu sencers o us agafarà mal de cap, amb uns 30 segons de cada te’n fas una idea!

La millor dels milllors, que l’agafin a la tele, per favor! “Muy buenas a todos, y sobre todo a ti, persona humana por decirte algo”

Noia “Aquí la única analfabeta eres tu, eso para empezar”

Una altra noia “Mira bonita, si la gente se mete con tu amorcito es por algo”

Una noia diferent “Este video va para esa chica que dijo todo lo fantástico que era Justin Beiber y todo lo putrefacto y feo que era lo demás para ella”

Una noia “que no se quiere meter contigo” “No es necesario comportarse así, vale?”

Noia a punt de plorar “Me parece que es patética”

Dues noies heavies “Éste es un vídeo para Marty McFalus, falus, de pene”

Dues noies més “Que es Biber, no “Bieber” eso nos ha quedado claro a todos”

Una noia indefinible “Yo no voy a meterme contigo porque te guste JB, es tu problema, allá tú si te gusta”

Nena “Lo que no respeto es a sus fans, que lo tratan como si fuera suyo, como si lo conocieran”

Súpernena “A mi no me parece que el Heavy Metal sea ruido ni que JB sea maricón”

Una altra nena “El Heavy Metal no es ruido, es música, vale?”

Última nena “Me da rabia que defienda a un chico de sólo medio metro (yo tampoco puedo hablar mucho)”

Si us penseu que aquest univers és exclusivament femení us equivoqueu, també hi ha mascles que hi diuen la seva:

Noi “JB no se puede comparar a Kurt Cobain ni aunque se suicide”

Noi2 “La primera vez que vi tu video, y no te ofendas, te quería meter una paliza”

Noi3 “Quiero hacer un comentario lo más objetivo posible”

Noi4 “Quería hacer un vídeo de respuesta pero me he quedado sin palabras”

Noi5 “Correcciones a todo lo que has dicho porque es evidente que no tienes ni pajorera idea de lo que estabas diciendo”

Nois “Vamos a ver.. ¿Qué haces? ¿Pero qué haces, niña?”

Nois2 “Venimos a criticar, cagarnos en los muertos (??) de la niña que se mete con los anti-Biebers. Una crítica constructiva”

Fins i tot n’hi ha que la parodien:

Paròdia

Paròdia2

Paròdia3

O qui s’ha dedicat a fer-ne muntatges:

Muntatge

Muntatge2

Muntatge 3 a lo APM

Muntatge 4 a lo APM

Muntatge 5

Muntatge 6, dels millors!!!

I també hi ha gent que la vol “ajudar”:

“”””Bona samaritana”””” (amb moltes cometes) avisant la noia que fugi lluny com el Simba al Rei Lleó

Noi intentant posar pau “Estáis perdiendo tiempo de vuestra preciosa vida criticando la música que no os gusta”

Evidentment, hi ha gustos per a tot, podem trobar gent que la defensa… i que fa por, molta por:

Fans de Justin posant-hi llenya, al principi em pensava que feien broma i eren “anti-Bieber”, quina edat tenen??

Fan de Justin posant-hi llenya2, “yo antes de conocerlas a ustedes chicas era una cualq.. bueno, no voy a decir lo que era”, “Él nos ama”

Fan de Justin posant pau

Fans de Justin posant pau2 “Nosotras somos believers de sangre”, “Si tu nos insultas nosotras te vamos a insultar nosotras a ti” “De mayor vas a ser una mini Belén Esteban”

Fan de Justin criticant la nena “es de mala educación con el chicle que no te entendí nada”

I quines reflexions he tret de tota la investigació?

– Que el Justin Bieber (o les seves fans) són més perjudicials per a la joventut que la cançó més heavy de tot el Heavy Metal.

 – Que és el que veuen avui a la tele, la Belén Esteban cridant-se i insultant-se amb algú altre. Potser ens hauríem de plantejar seriosament en quin horari s’han d’emetre aquests programes.

– Que el fanatisme és una nova religió. Al futbol ja ho veiem fa temps. Recordem que “believer” vol dir “creient”, i fins i tot la nena fan 2 diu “Él nos ama”…ai mare! I mireu quin vídeo he trobat: ¿Qué es ser believer?

– Que el fenomen videoblog fa una mica de pena (fan molta gràcia) però en el fons nosaltres fem una cosa semblant…però sense donar la cara. Som així de cutres? Perquè si és que sí abandono el “barco”.

– Que no pots dir res per Internet sense que se sàpiga i en surtis perjudicat, gran lliçó. Alerta amb les vostres fotos i vídeos a Internet…els següents en ser insultats i parodiats podríeu ser vosaltres!

– Que “qué mala es la adolescencia”

– Que com és possible que un sol nen bellugui tanta gent. Que com és possible que una sola nena que va insultant a la gent bellugui tanta gent.

– Que no sabia que si eres fan d’algú et molesta que aquest algú tingui parella… no sé si serà veritat però aquí diuen que n’hi va haver una que es va suïcidar i tot!

– Que mirar massa estona YouTube sense saber on ta vaig és perjudicial per la meva salut.

Viatge Cambodja Vietnam (14): L’aventura de Sapa

Tot i que va ser “el millor dels millors” de Vietnam he estat demorant aquesta entrada molt de temps, perquè és impossible fer un text que estigui al nivell de l’experiència de Sapa. Avui que m’he llevat amb forces ho intento! Desitgeu-me sort!!

Tot va començar a Mui Ne, quan vam conèixer el famós Robert i ens va recomanar una agència de viatges per anar a veure la badia de Halong i Sapa. Tot i que segurament hauríem trobat alguna cosa més econòmica volíem que aquestes dues excursions fossin perfectes, així que a Hanoi vam anar directament a Tropical Tours. Vam entrar, vam explicar que érem amigues del Robert i que volíem “exactament el que ell havia fet”, així que sense cap exigència d’explicació del viatge vam pagar i vam marxar de Hanoi felices i contentes.

A la furgoneta que ens portava a l’estació hi havia molta més gent.

– Quin tren agafeu, vosaltres?

– No ho sabem.

– A quin hotel aneu?

– Ni idea…

– Aneu a veure el mercat?

– Em sembla que sí!

– Quin mercat?

– Ai, aquell famós, no?

– Feu el treeking?

– Suposo…

Vaja, que no en teníem ni idea del que veuríem. L’única cosa que teníem clara era que havíem d’anar a veure un mercat que només es feia els diumenges (recomanació de ma germana). En arribar a l’estació una dona molt cridanera cridava els nostres noms… més o menys. Una noia japonesa constava a la llista com a “Japanese” de nom, i nosaltres érem “Monta” en comptes de “Marta”… La senyora cridanera ens va indicar en quin tren havíem de pujar i ens va dir que un cop a l’estació de Lao Cai no havíem d’anar amb ningú més que no fos del nostre hotel i ens tingués en una llista, que encara ens raptaria una altra companyia i ens farien pagar de nou.

A Lao Cai, l’estació a les muntanyes, van fer-nos esperar 4 hores (de rellotge) en un restaurant cutre on hi havia ratolinets corrents per allí. Finalment ens van venir a buscar en unes furgonetes i ens van dur a través de les muntanyes a Bac Ha. SI US PLAU, SI US PLAU, SI HEU D’ANAR A VIETNAM NO US PERDEU L’OPORTUNITAT D’ANAR A L MERCAT DE BAC HA!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! (ho poso amb majúscules perquè es vegi clar…)

Va ser l’experiència més paranormal de la meva vida. Semblava que hagués agafat una màquina del temps. El mercat de Bac Ha és la gran festa de les tribus que viuen a les muntanyes, cada diumenge baixen al mercat com qui va al centre comercial, a passar-hi l’estona. Allà hi poden comprar el que necessiten: una gallina, un porquet, un búfal, un cavall… El més impactant, a part d’això que us acabo de dir que ja és prou impactant, és com vesteixen. Fins ara els vietnamites que havíem vist vesteixen com nosaltres… o com els japonesos, així una mica fashions i de marquitis. Els de les muntanyes semblen dones peruanes casades amb homes xinesos, elles amb trenes interminables, vestits de colorins segons la tribu a la que pertanyen i ells amb camises de coll “mao” i pantalons a joc…! Motxilles-cistella, felicitat… i el 99% de tots ells (el 99% que NO tenia botiga de souvenirs) passaven de nosaltres! Érem espectadors transparents en un món on el color havia explotat i encara no havia arribat la modernitat, érem éssers invisibles barrejats entre escenes de quoatidianitat, érem turistes inútils en un tros de món radicalment diferent al nostre.

Aquesta dona vella i desdentada em té enamorada.

 

Potser no va ser una màquina del temps, potser vaig agafar una nau espacial i vaig anar a un altre planeta...

 

"Me falten paraules per explicar què significa per jo" Hi insisteixo, no sabeu què és ser aquí a un pam d'aquesta gent...

  

Escenes quotidianes però estranyes

 

I paro, que encara us les posaré totes...

I quan parles amb ells són gent normal, i quan els veus parlar entre ells i riure, i fer-se bromes, i comprar i menjar… són com nosaltres. I tenen mòbils i motos, i electricitat, però no són exactament iguals… És un univers paral·lel. És una sensació molt estranya. Aquell “same same but different” que us deia.

Quan ens van portar a l’hotel de Sapa ens van informar que a la nit de l’endemà dormiríem en una “home-stay” desrprés del treeking. No en teníem ni idea que faríem això, haha, però és clar, això era el que havia fet el Robert, així que nosaltres també! El matí següent ens van presentar la nostra guia i el grup amb el que aniríem caminant tot el dia (érem 8 en total). Just sortir de l’hotel hi havia una barrera humana que no sabíem ben bé de què anava…

Què hi fan totes aquestes dones a la porta de l'hotel??

Aviat ens en vam adonar. Ens perseguirien, ens seguirien, ens donarien conversa. Intentarien fer-se amigues nostres i al final del trajecte voldrien vendre’ns alguna cosa… doncs nosaltres no ens deixem enredar!! Que som catalanes, no fem bromes amb els diners!! Ens vam fer les sueques una bona estona, potser les primeres dues hores de caminada.

– What’s your name?

– Què? Tu l’entens Marta? No parlem anglès…

– Where are you from?

– Ho sento, no, no t’entenc…

Però després de tant de temps juntes, d’ensenyar-te on no has de posar el peu, de regalar-te un cor fet amb plantes, d’ensenyar-te on és casa seva, de mostrar-te on havien anat a escola, de compartir tantes hores a la muntanya… ens vam acabar fent amigues!! Així que els vam haver de comprar dos mocadors. I a canvi, de regal ens van regalar una polsera que encara porto amb molt, molt bon record de la meva “amiga” de Sapa.

Amb aquests regals... qui s'hi pot resistir?

 

La meva amiga i jo.

 

Un descans a mig camí

 

Refrescada i dutxa en un aqüeducte

 

Una caseta d'un poble... i camps d'arròs

Després de tot el dia d’al·lucinar entre camps d’arròs, senyores amb paraigües per parar el sol, muntanyes precioses, nadiues caminant hores en xancletes, obrers penjats d’un pont que construien amb canyes, d’observar que moltes noies portaven com a ornament al cabell pintes amb el mànec i tot (com si fos una “peineta”), passar per ponts suspesos sobre rius cabalosos i veure com nens, búfals i turistes en la mateixa proporció s’hi banyaven , després de tantes emocions vam arribar a casa.

Un lloc molt bonic per reunir-se amb els amics i fer-la petar...

 

Per què li direm paraigua...?

 

Muntanyes, xancletes, paraigües, trenes, cistelles.

 

El nostre poble

 

La paret de les cases de la gent

 

El meu llit és el del final, allà on la paret no acaba d'encaixar

I res, a continuació sopar boníssim, dormir i tornar a caminar el dia següent. Ens hauria agradat tant si haguéssim sabut què anàvem a veure? Ens hauria sorprès igual? Va ser gràcies a la confiança cega amb el Robert que vam flipar tant en aquest viatge?? Us podrà agradar tant a vosaltres ara que us he pervertit amb aquestes fotos? No ho sé, i tampoc no tinc cap frase espectacular per acabar, així que marxo i prou, de puntetes.

Viatge Cambodja/Vietnam (13): Més aventures als autobusos

 

Per saber què hi pinten The Pinker Tones aquí haureu d'arribar al final!

 

Fer grans viatges per Vietnam en autobús, segons com sigueu, no és recomanable. Agafeu l’avió! Sí, surt més car… però tampoc no hi ha per tant. El que perds en diners ho guanyes en tranquil·litat, en descans i en hores que pots fer servir per fer turisme, que és del que es tracta!! Si els bitllets d’avió els compreu amb antelació no surten cars.

Ara, un cop a terra, val la pena fer petits viatges en autobús. El trajecte des de l’aeroport gairebé sempre es pot fer en un bus de línia, lliure de turistes… que van de pet cap a les parades de taxi. En el seu defecte hi ha furgonetes que quan s’omplen et porten al centre de la ciutat. Si no hi ha res de tot això hi ha taxis que es poden compartir amb altres turistes perquè surtin més econòmics (només en vam haver d’agafar dos en tot el viatge).

Si pugeu a un autobús de línia a Vietnam heu de saber com es paga. El que fan els vietnamites és pujar i seure. Un cop reservat el lloc on posar-hi el cul (hi entren tots corrent, com quan obren les portes de El Corte Inglés el primer dia de rebaixes) esperen a que els vinguin a cobrar, cosa que fa un revisor. Si no hi ha revisor s’aixequen i paguen al conductor, o van passant els diners cap endavant, fent cadena amb la col·laboració de la resta del passatge, fins que arriba al conductor. I si hi ha canvi, el canvi torna cap enrere amb el mateix mètode.

A Hanoi vam tenir la nostra última aventura. Plovent, amb la roda d’una maleta trencada i amb poca idea d’on era l’estació d’autobusos vam passar per carrers del Hanoi de veritat, el que no és per a turistes, plens de gent que et mira amb curiositat i piles de pinyes de dos metres d’alçada per ser triades i venudes al mercat. Un cop ja a dins el bus, patint per si el noi que ens havia dit que aquell era el que havíem d’agafar ens havia enganyat (sempre desconfiant), teníem l’últim contacte amb els vietnamites i l’últim trajecte per Vietnam. Quan vam arribar, com que la resta de passatgers eren treballadors de l’aeroport el bus ens va deixar en un lloc des del que no podíem accedir a la terminal. La vèiem, però hi havia una carretera entremig amb unes tanques altíssimes que no vèiem on acabàvem. Vam intentar preguntar com s’hi arribava però no en vam treure l’aigua clara, així que vam fer l’última bestiesa del viatge, com si ens estiguéssim fugant d’una presó, primer va passar una, després les maletes i després l’altra… i així, com si haguéssim passat la frontera il·legalment vam fer l’últim pas per arribar al món civilitzat.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

Torno als premis per necessitat. La nit de dijous a divendres passat no vaig dormir donant-li voltes a un conte que havia d’escriure, així que la nit de divendres a dissabte em va agafar una migranya brutal per no haver dormit… que em va evitar poder gaudir de The Pinker Tones en concret, cosa que em fa molta ràààààààbia!!

Doneu una oportunitat a aquests barcelonins que estan triomfant a tot arreu menys aquí…! Són brutals.

La primera cançó que vaig sentir d’ells, jo diria…

Whistling Song, The Pinker Tones

Podria sortir a Ocean’s Forteen, si n’hi hagués…

Working bees, The Pinker Tones

Quin bon rotllo, potser la que més m’agrada: “all politicians are crooks, we’re karma hunters, aha!”

Karma Hunters, The Pinker Tones

Estranyament tranquil·la:

I’m happy everywhere, The Pinker Tones

Tercer parèntesi: El MAB

Sant Pere, diu la tradició, creia que no era digne de morir igual que Jesús, així que quan els romans van voler-lo crucificar va demanar que almenys el pengessin cap per avall. No sé per què aquesta creu invertida s’ha agafat com un símbol satànic o anticristià quan el que pensem els cristians és que és un símbol d’humilitat i fins i tot a la cadira del Papa (diu la Wikipèdia, jo no en tenia ni idea) hi apareix.

 

On també hi apareix és a la porta de l’església que visito sovint els diumenges, on algú l’ha acompanyat d’una frase que diu “La única que ilumina es la que arde”, així, en castellà, amb aquesta originalitat del segle XX i una signatura anarquista. Fa uns mesos la porta de Sant Vicenç de Sarrià va cremar literalment i va il·luminar una mica la plaça.

 

No us penseu que faré com la meva mare i em posaré a dir que el món està boig i que, pobres monjos (perquè és un monestir a més a més de santuari), que l’única cosa que fan és repartir entrepans i ajudar. Però bé, que no, que no us volia dir això, jo. El que us volia presentar era una noia (jo) al Fòrum de Barcelona dissabte a la nit contemplant admirada i atemorida el cartell del BAM d’aquest any. L’odi contra el Barça comença a manifestar-se com el que hi ha contra l’Església… algú va col·locar l’escut del Barça de cap per avall i de color blanc!!! El Mou està fent molt de mal…

 

Viatge Cambodja/Vietnam (12): Aventura a Mui Ne (2)

De seguida el bus va tornar a parar i va pujar un noi dient que havíem de baixar. Encara no les teníem totes, nosaltres, perquè esperàvem veure el mar i l’única cosa que vèiem era un carrer ple de “resorts” i bars. Vam preguntar allà mateix si era allà d’on sortia el bus a la nit, i ens van dir que sí. Ens van oferir una habitació però nosaltres els vam explicar que era absurd, ja que ens en anàvem a la 1.30… i ells que no ho entenien! Ens deien que almenys necessitaríem una dutxa, i nosaltres vam explicar que no, que érem unes “dirty girls” (cosa que ara, m’ha sonat molt malament…haha). També vam preguntar si ens llogarien una moto per anar a veure les dunes, però ens van dir que això de les motos era molt perillós, que millor que agaféssim un jeep amb conductor per 20$ cadascuna. Vam obrir molt els ulls i els vam dir que ja tornaríem a la 1.00 per agafar el bus.

Vam continuar per l’únic carrer del poble i vam parar a la primera “Agència de viatges” que vam trobar. Ens van oferir el mateix per 12$, i com que no teníem gaire temps per seguir buscant vam dir que d’acord.

– Quin dia voleu fer l’excursió?

– Avui.

– A quina hora?

– Ara mateix.

– A quin hotel us han de portar després?

– A cap. Mira noia, acabem de baixar de l’autobús, encara no hem dinat, d’aquí a dues hores ens quedem sense sol… i marxem a la 1.30. Hem de veure Mui Ne ara mateix!

Aviat va arribar el nostre jeep. Vam anar menjant crispetes d’arròs (que era tot el que dúiem al damunt) cap a la primera parada: Suoi Tien (que en català seria com “La Font de les Fades”). Havíem llegit en un bloc que uns nens ens farien de guies i que si els donàvem “una propinilla para chuches” se n’ananirien més feliços que uns gíngols. Així que quan els primers nens van aparèixer, en comptes de fer com sempre (i dir que no, en primer lloc, i ignorar-los després) els vam seguir el rotllo. Va ser una mala decisió perquè els nens anaven a tota castanya, nosaltres no teníem energia (les crispetes d’arròs no donaven per tant) i jo, personalment, tenia molta calor. A més a més allò estava a rebentar de gent i no tenia pèrdua, però bé, el mal ja estava fet. Els nens ens van ensenyar quatre coses amb moltes presses i ens va fer l’efecte que no vèiem tot el que havíem de veure… però vaja, com que ja anàvem atabalades per la falta de temps, doncs ja ens semblava bé.

Suoi Tien des de dalt!

La Marta i els nostres petits guies. Com corrien els desgraciats!

Després de barallar-nos amb els nens per la “propinilla para chuches” (deuen ser molt cares a Vietnam, les xuxes, i nosaltres no teníem “suelto”) el jeep va fer una parada tècnica per fer una foto a les barques dels pescadors i al poble pescador “real” (no el conjunt de ressorts on van els turistes).

Les barquetes dels pescadors... les rodones no em direu que no són mones!

Un altre viatge en jeep i vam arribar a les dunes blanques, les que realment impacten. Són a pocs quilòmetres del mar, al costat hi ha un llac ple de flors de Lotus… però passes una de les dunes i et penses que ets al desert: mires a l’esquerra i ets a Vietnam, mires a la dreta i ets al Sáhara!

Jo, el llac, els lotus, i les dunes blanques al fons

Vaques, aquesta devia ser una pista que realment no èrem al desert...

Fent una miqueta el ruc...

Una de les activitats estrella era llogar un plàstic als nens d’allà i fer-lo servir com a trineu. Però després de la nostra experiència amb els nens “de les fades” no en volíem saber res més, de nens! A més a més, tothom sap que quan un no té trineu amb una bossa de plàstic en té prou. Així que ens vam situar a dalt d’una duna, vam treure la bossa de plàstic, vam seure a sobre i… la família del costat es va compadir de nosaltres, pobres catalanes estalviadores, i ens va deixar en préstec el seu “trineu”. Quina vergonya…

Descens extrem en trineu per les dunes.

Si teniu més de 18 anys amb una baixada en tindreu prou. Això sí, tindreu un souvenir gratuït: sorra fins a les orelles.

Yupiiiie!

No, si empinadetes ho eren, les ******* I després de baixar toca pujar!

I res, després cap a unes dunes de sorra vermella a veure la posta de sol. Un cop a Mui Ne un altre cop, vam anar a sopar a un xiringuito del carrer on et feien el peix que triaves a la brasa, en un bidó amb quatre brases i una graella.

Una mariscada per a la Marta, uns noodles amb gambetes per a mi, tot per 6$ (uns 2,5 euros per cap)

 Després de sopar i prendre un crêpe (de mango i sucre!) en un bar de guiris vam anar a una bar-discoteca, l’única gairebé que vam trobar en tot el viatge (es deia “El Vagabundo” per si a algú li fa servei). Només entrar uns nois que hi havia a la barra ens van fer “Heeeei!” i nosaltres, esgotades com anàvem, els vam ignorar i vam anar a seure al costat d’uns nois. Vam sentir que un d’ells amb un accent… no gaire bo (no és crítica, només una bona manera de reconèixer els ibèrics) parlava de les illes Balears… i vam pensar “Aquest és català!!”. Al cap de dos segons el cambrer (o cambrera, no m’hi vaig fixar) ens portava dos Mojitos de part dels nois de la barra. Perfecte: una beguda plena de gel, gràcies nois! (Pels despistats, una de les coses que et recomanen NO fer en aquests països és prendre gel…perquè l’aigua vés a saber d’on ha sortit!)

Però nosaltres ni cas als de la barra. Al contrari, que aviat el noi català es va quedar sol i el vam convidar a una conversa civilitzada en un idioma fàcil de parlar (per a nosaltres) com és el català. El Robert, que així es deia el noi, ens donar moltíssimes recomanacions per al nostre viatge cap al nord, i nosaltres li vam donar unes quantes per al seu viatge cap al sud.

Passejant a les tantes de la matinada es poden veure coses com aquesta...

A les 12.30 vam anar cap al lloc on sortia el bus. Hi vam arribar a la 1.00 i allà no hi havia ningú. A recepció hi havia dues persones dormint  dins unes mosquiteres, però és clar, no els vam despertar. El primer que vam fer quan vam arribar va ser anar al lavabo… per motius obvis si heu llegit l’entrada anterior.

Ens vam estar esperant a fora una estona. I esperant, i esperant, i veient passar autobusos, i veient l’agulla del rellotge com avançava: 1.30, 1.35, 1.40… i allà que no hi havia ni Déu. Vaig començar a atabalar-me: de fet, a tothom l’anaven a buscar al seu hotel… i si se n’havien oblidat de nosaltres? Potser no sabien on ens havien de recollir… i allò és Vietnam, no crec que els faci res deixar-se un parell de passatgers que ja han pagat el bitllet!

A la 1.45 començava a pensar les nostres alternatives, entre atac de pànic i atac de pànic (em costava respirar, us ho juro). Una alternativa era agafar un taxi que ens portés a Saigon per 160$, ens n’havien informat a l’hotel que vam haver d’anular. L’altra alternativa era agafar un bus que ens dugués a Hoi An que trigaria 15 hores a arribar. 15 hores!!! Si jo amb 5 m’havia volgut suïcidar!!!!!!

La 1.50. La 1.55. No paraven de passar autobusos però cap parava. La Marta em tranquil·litzava com podia (aquell dia es va guanyar el cel) i just en el moment en què m’anava a llançar sota les rodes del proper bus que NO parés (és broma, vaig patir molt però no m’hi hauria tirat pas) van tocar les 2.00 i el nostre bus va arribar.

I l’aventura acaba aquí, perquè va resultar que l’sleeper bus de tornada sí que era ple de turistes, i sí que era net, i sí que tenien mantes netes i ben plegades… així que el viatge de tornada vaig poder descansar!! Entendreu que després de tota l’aventura a Hoi An anéssim a consultar preus per fer-nos un massatge. Per 8 euros (o 8$, ja no me’n recordo) tu diràs, i mira que jo tenia por, que per la platja de Barcelona hi ha molt d’oriental sense títol “sueltu” que fa massatges. Però va ser perfecte, vaig sortir d’allà flotant!

En conclusió, encara no sé si el viatge a Mui Ne val la pena o no, el que està clar és que no el tornari a fer tal com el vam fer… va ser la pitjor experiència de la meva vida i una de les més grans aventures!! 😀

Viatge Cambodja/Vietnam (11): Aventura a Mui Ne (1)

La Ruth ens havia recomanat anar a Mui Ne, un poble pescador que s’ha convertit en refugi per als surfistes de mig planeta i que té l’atractiu de ser molt a prop d’unes dunes. Com que aquella excursió té molta mandanga us copiaré el que vaig escriure al Diari de bord, la llibreta on anàvem reflectint totes les nostres experiències, i així no em deixaré res. Us poso en situació: el dia següent havíem d’agafar un avió, però ens van canviar l’horari. Com que no hi havia cap bus que arribés a Saigon amb prou antelació com per no perdre el vol, vam haver d’anular la reserva del nostre hotel i vam comprar un bitllet pel bus que arribava a Mui Ne a les 5 de la tarda i un altre pel que marxava a la 1.30 de la matinada. Teníem 8 horetes per veure Mui Ne.

Bé, ja en teniu prou, de preliminars. Us transcric el Diari de bord.

“Diumenge 17/7/2011

Ara som a l’hotel de Hoi An. Abans d’ahir vam agafar un bus cap a Mui Ne. Va ser el pitjor viatge de la nostra vida fins ara. Era un”sleeper bus”, (amb “llits”)però nosaltres havíem comprat bitllets per a un “seating bus” (amb seients) així que al principi ni ens deixaven pujar, “wrong bus!” ens deia el noi. Vam insistir que els de l’agència ens havien dit que era aquest el nostre bus i que si hi havia cap problema que parlés amb ells. El bon home ho va fer, i quan va tornar va dir que d’acord, que podíem pujar. Evidentment era un error, perquè a part que nosaltres havíem pagat per un altre tipus d’autobús aquell era… com ho diria? Poc turístic. A part de nosaltres hi havia 3 turistes més, tota la resta eren vietnamites.

El noi amb qui havíem parlat va baixar del bus i d’encarregat es va quedar un senyor que no parlava anglès. Ens van donar una bossa de plàstic perquè hi poséssim les sabates, i ens van indicar on havíem de “seure”. (Mireu la foto de més avall) Els vietnamites són molt baixets, així que a ells en aquests llocs són feliços, posen els peus a dins d’aquestes forats que veieu i descansen en pau, perquè hi caben. Jo havia d’anar tota arronsada de cames.

Aquest és molt més maco, net i polit que el nostre, buaa! L'he tret de: http://vin-pri.travellerspoint.com/22/

Fins aquí no sembla tan horrorós. Però és que estava TAN BRUT!!!!!!! Quan vam arribar hi havia una manta tota rebregada com si algú hi acabés de dormir (segur que algú hi havia dormit, segurament el bus acabava de fer un simple canvi de passatgers). Hi havia un coixinet de roba que no havien rentat mai amb marques de greix de diferents caps, les cortines plenes de pols, el seient ple de taques, el vidre era opac en alguns llocs…vaja, que era MOLT GUARRETE!! Així que em vaig embolicar amb el mocador com la Verge Maria perquè el meu cabell i la meva esquena no toquessin res i els peus els vaig posar a sobre la meva motxilla i apa, a esperar que passessin les 5 horetes de viatge.

Però això no va ser el pitjor. Al cap de dues horetes el bus va parar en una “àrea de servei” (hauríeu de veure com són el que jo anomeno “àrees de servei”) i el senyor va dir no sé què en vietnamita. Quan el vaig interrogar amb la mirada em va ensenyar dos dits mentre deia “two minutes!”. Uns quants vietnamites van baixar però jo vaig veure que si trigava un minut més del compte em deixarien, vés a saber quin control porten en un bus així! I la Marta en aquell moment dormia. “Va, tampoc no tinc ganes d’anar al lavabo”.

Al cap de cinc minuts ja em vaig penedir, potser sí que hauria d’haver baixat. Al cap d’una hora ja no sabia en què més pensar per distreure’m. Al cap d’una hora i mitja vaig intentar fer uns mots encreuats del Màrius Serra. I al cap de dues hores… no podia més, m’estava PIXAAAAANT!!! Igual que una nena de tres anys, se m’escapava. No podia ni canviar de posició perquè en fer força… Vaig aconseguir incorporar-me, anava remenant i fent petits botets, de veritat, igual igual que un nen petit a la cua del lavabo, i tenia un mal de panxa que em moria!!

De: http://www.comonoserunadramamama.com

Portava dues hores imaginant-me a mi mateixa avançant cap a davant de l’autobús i explicant el meu problema al conductor, així que al final vaig fer que els meus somnis es fessin realitat. Vaig anar cap endavant i vaig dir “Is it very far? I really need to go to the toilet!” Tu has dit res? Ell tampoc…! Em va fer un moviment amb el braç cap a la dreta que no vaig saber si interpretar com “Sí, sí, ara a la propera benzinera paro” o com “Sí, sí, ja som a la vora”. Em vaig estar esperant allà fins que vaig veure passar la primera gasolinera… i me’n vaig tornar cap al meu lloc.

La Marta ja sabia del meu problema i vaig començar-li a exposar la meva brillant idea per poder fer pipi dins el bus. Agafaria la bossa de plàstic que ens havien donat per a les sabates, em situaria a l’últim graó de les escales del darrere i… seria feliç. També vaig intentar treure com fos el filferro que tancava el lavabo del bus (vaja, que jo tenia un lavabo a la vista tota l’estona però no hi podia entrar!!!!!!) però just en aquell moment crític vaig veure que la meitat del bus començava a recollir… ja arribem!!

Agafo les meves coses, em planto davant la porta, li dic a la Marta “Ens trobem on ens deixi el bus” , baixo i començo a córrer amunt i avall del carrer com una boja buscant un bar…però no n’hi havia cap!!!!! Torno cap al bus, la Marta té un peu a fora i un altre a dins i l’home dels “two minutes” em diu “Mui Ne?” i jo “Sí!” i ell em fa “cap al bus!”, i la Marta em diu que encara no hem arribat! I jo desesperada, amb cara de pena, tocant-me la panxa, li dic a l’home “I REALLY NEED TO GO TO THE TOILET!!” (sense cridar, però convincent) i gràcies a Déu, llavors sí, m’indica un bar a l’altra banda del carrer i aaaaahh!!

UUUUUUUUF! Treta de: http://journeyofawoman.wordpress.com/tag/comfort/

No us vull avorrir, continuaré amb l’aventura el proper dia…

Segon parèntesi: “Escribo, por lo tanto pienso”.

Aquest senyor és aquell del "Cogito ergo sum". L'he raptat de http://www.casadelibro.com

Perdoneu: us prometia explicar anècdotes i torno a endollar-vos una petita reflexió entre les meves cròniques vietnamites. Però és que m’acaben de trucar per si vull fer una prova per un programa de ràdio que anirà sobre gent a qui li agrada escriure. No us emocioneu, és una prooova, i no és que el Reflexionem-hi s’hagi fet famós sinó que no hi ha com tenir contactes en el món del periodisme!

És curiós perquè tot just ahir coneixia una noia que té un bloc de cuina que ha estat recentment premiat, www.saboresdecolores.com , i que arran del premi un canal de televisió li ha fet un reportatge i tot. Doncs què voleu que us digui, que ( tot i haver anat a cantar davant el Roger de Gràcia) sóc una mica tímida i la idea de xerrar d’un dels meus vicis a la ràdio no m’acaba de fer gaire gràcia. Així que com a bona persona a qui li agrada escriure no he trigat gens a imaginar els temes que podrien sortir en un programa com aquest, i sense voler-ho m’he vist engegant l’ordinador.

– Què és per a tu un escriptor? – Veieu que filosòfica m’he llevat de la migdiada? M’he imaginat fent una conferència amb la que salvaria les pobres ànimes desorientades que vaguen sense fita i, de pas, aconseguiria “la pau al món” (Què passa? He vist fa poc Miss Agente Especial, “vale??”)

– Doncs per a mi és una persona que pensa, que reflexiona sobre les coses, que els dóna voltes. És una persona que va en metro i se li acudeix la manera de relacionar les vies de tren amb la notícia que acaba de llegir al diari. Un escriptor és aquell que quan s’avorreix pensa la continuació del final de la pel·lícula que va veure ahir, o que quan va a la platja se socarrima mentre imagina un conte amb els jubilats que seuen al costat per protagonistes. Quan escriu un text que realment li agrada el llegeix unes mil cinc-centes trenta-tres vegades, canviant cada cop de lloc una coma o una paraula, castrant-ne un paràgraf o parint-ne una nova frase, i a l’intent 1534 encara no n’està satisfet. Quan parla és un desastre, perquè totes les idees li vénen al cap de cop i necessita un boli per posar-hi ordre… així que em disculpo per totes les bajanades que us acabo de dir (i les que diré!) Ja vaig avisar al noi que va contactar amb mi que sóc un desastre parlant en públic! No sé si sé com ha de ser un escriptor… fins avui “nunca m’había preguntao ezo”.

Confiarem que el guió del programa serà més interessant i amè, o ja veig qui serà expulsat de l’acadèmia a la primera prova.

Viatge Cambodja/Vietnam (10): El Paradís terrenal del Núñez de Crackòvia

L'he treta de desmotivados.es

Avui va de preus, us faré cinc cèntims (hihi) sobre el que costen algunes coses a Vietnam. Va ser l’últim dia quan vaig descobrir que realment tot era molt barat, jo em pensava que els dòlars i els euros més o menys valien igual, així que tampoc no vaig gastar gratuïtament (huhu)… cosa que va anar molt bé.

• El canvi:

             20.500 dongs = 1 dòlar

            29.000 dongs = 1 euro

            1 euro = 1.38 dòlars 

• Massatge 8$, 5,80€
• Llogar 5 hores dues bicis 4$ (2$ per bici, 1,1€ la bici)
• Dinar o sopar en restaurant turístic (a les paradetes del carrer ho pots fer per 0,50€) entre 100.000 i 200.00 dongs entre les dues, tirant a car 5€ per persona, tirant a barat 2,5.
• Ampolla d’aigua fresca de litre i mig 10.000 dongs (0,34€)
• Coca cola entre 13.000 i 20.000 dongs (entre 0.44€ i 0.68€)
• Vestit fet a mida 35$ (25,35€)
• Nit d’hotel entre 5 i 8$ (5.80€ el car)
• Bitllet de bus normal 5.000 dongs (0,17euros)
• Preu de tour al Delta del Mekong: 6 hores d’autobús en total anada i tornada, guia, dos viatges en barques grans, un viatge en barqueta de rems, 15 minuts de bicicleta i dinar: 7$ (5€, és clar que no vam veure el mercat flotant, haha!)
• Joc del Mah Jong (a BCN un Mah Jong decent però de resina amb caixa mona val uns 50 o 70€) fet d’os i de fusta, i els gravats de les 148 peces fets a mà: 14€
• Si sabeu regatejar (jo no en sé, em fan pena… i rebaixo molt poquet) feu-ho. Sobre tot a l’hora de contractar un tour o comprar souvenirs!! Us sorprendreu de la quantitat de vegades que et rebaixen el preu.
• Si heu de viatjar per allà, us recomano que porteu dòlars i dongs, les dues coses, perquè si no t’estafen a l’hora de fer el canvi. Per exemple, als hotels et diuen el preu en dòlars i si només tens dongs et fan el canvi per 21.000 en comptes de per 20.500. O a l’inrevés, si el preu és en dongs i vols pagar en dòlars doncs es busquen la manera de sortir guanyant.
• Evidentment podeu trobar coses més cares, sobre tot si us deixeu prendre el pèl, hehe, tot i que sent tots catalans amb això som bastant primmirats. Podeu fer tours més cars i dormir a hotels més cars, i dinar o sopar a llocs més cars… però no cal. O sí, això depèn de la vostra economia! També hi ha llocs més barats… però a mi sí que no em cal.

Apali! Espero haver donat resposta a la vostra curiositat. Quina voleu que sigui la propera entrada? La del trànsit? La de les aventures que vam passar? La dels perills? La de la gent que coneixes? La de “amb el català es pot anar a tot arreu”? Sortir de marxa? El menjar? El clima? Els bitxos? Els mercats? Els nens?? (Subliminalment us estic preparant per a tot el que vindrà, hahah).

Viatge a Cambodja/Vietnam (9): L’experiència als hotels

La gent que viatja a aquests països intenta estalviar-se fins a l’últim eurillo. Una de les coses que fan és no planificar els hotels on van a dormir i un cop allà, mirar-ne dos o tres i quedar-se amb el que més els agrada. Doncs què voleu que us digui, que no val la pena. Avui en dia hi ha cercadors d’albergs, hostals i hotels molt barats, fins i tot a Vietnam. Us estalviarà maldecaps, nervis, caminades innecessàries carregats amb la motxilla o maleta i a més a més podreu entrar còmodament a les habitacions des de casa, mirant les fotos i sense haver de pujar i baixar mil escales (sí senyors, només un dels vuit hotels tenia ascensor…). Els preus són molt, molt baixos, així que no cal que feu una peregrinació per estalviar-vos un euro, que aquí ens en gastem 15, o 20, o 30 per anar a sopar i no passa res.

Nosaltres vam reservar els hotels que vam poder contactant per correu electrònic, així ens asseguràvem que encara funcionava i a més a més ens estalviàvem la fiança que et fan pagar als cercadors. Eren hotels molt econòmics (entre 4 i 6 euros, arrodonint cap amunt, per persona) però que tenien habitació individual amb lavabo, i alguns incloïen l’esmorzar.

El millor de tots els hotels que vam anar va ser el Golden Temple Villa, a Siem Reap. Si heu de viatjar a Cambodja si us plau, no us perdeu l’oportunitat d’anar-hi. La nit costa 8$ (5,80€) i et vénen a buscar a l’aeroport, et reben amb un refresc, et donen una ampolla d’aigua i plàtans quan tens gana, et fan un massatge de 15 minuts, no et cobren cap extra si pagues amb targeta de crèdit, a fora hi ha un petit jardí amb unes hamaques molt maques (no m’he pogut resistir, ha ha!) i ets a un minut de la Pub street i el mercat antic. Hi ha un altre hotel a Siem Reap que es diu igual i és del mateix amo però que és molt més car.

L'entrada al Golden Temple Villa... aneu-hi!! No us en penedireu!

El còctel de benvinguda al Golden Temple Vila... això no ho tornaríem a veure més!

 

L'habitació al Golden Temple Villa

El pitjor de tots els que vam anar va ser el Hanoi Youth Hostel Delux, evidentment a Hanoi. La mateixa gent té dos “hotels” (allà a tot li diuen “hotel”, tot i que algun és same same, but different, haha) així que nosaltres primer vam anar a l’alberg, que era l’adreça que teníem. Quan vam entrar hi havia mig milió de motxilles per terra i l’home de recepció ens va ensenyar una foto d’una habitació amb lliteres i nosaltres vam dir que “ni hablar”, que volíem l’habitació de la foto de la meva reserva (tota mona amb un gran llit de matrimoni, un ventall oriental ben obert a la paret i parquet a terra). El bon home ens va portar pels carrers del casc antic de Hanoi a l’altre hotel, que no era ben bé “lo mismo”, i fins i tot va ajudar amb les maletes.

Quan vam arribar, el recepcionista del nostre nou hotel no va aixecar el cul del sofà, des del que mirava la tele i li va dir a l’altre que ens portés ell a l’habitació. El pobre va anar amunt i avall, ens va posar tovalloles, ens va donar les claus, ens va posar l’aire condicionat perquè estiguéssim fresquetes, i l’altre només ens va dir que quan baixéssim li portéssim els passaports…bastant “tremendu” (parèntesi: tinc una evident falta de vocabulari en català, sort que dilluns ja torno a “l’ataqueeer”). El que sí que ens va recomanar el recepcionista va ser que ens poséssim taps per dormir perquè el carrer era molt sorollós. El que no vam imaginar és que en comptes de motos el que sentiríem, a les 6 del matí, era tot un disc de música tradicional a tota pastilla que sonava al carrer (el sentíem amb taps i tot!!).

Al dia següent, quan vam demanar per l’esmorzar que allà sí que estava inclòs, l’home que no havia bellugat el cul el dia anterior es va aixecar de cop, va trucar per telèfon, va passar una mica d’aigua per les tasses que feien servir ell i el seu amic (que es passava el dia com l’altre, mirant la tele) i ens va fer seure allà al sofà amb ells. Imagineu-vos l’escena, tots tres encarats ara cap a la pel·li que miraven, com si fóssim amics de tota la vida (que dius, ja sé que sóc a Vietnam, però això queda molt “cutre”, és germanor vietnamita?). Al final arriba un noi a la porta amb el pa i ens preparen un parell d’entrepans vegetals amb enciam, tomàquet, cogombre i maionesa. Maionesa, ara que hi penso, que estava caducada. Entrepà de cogombre amb maionesa caducada i tasses de té amb baves de recepcionista passades per aigua. L’endemà vam esmorzar al carrer, no cal ni dir-ho, i vam anar a reservar un altre hotel (gràcies a la recomanació del Robert, un català que vam conèixer a Mui Ne). 

L'habitació del Hanoi Youth Hostel Deluxe... evidentment l'habitació no va ser el problema!

El Robert ens havia recomanat el Camel City Hotel, (a Hanoi, també) que sí que és un hotel molt recomanable. Hi havia diferents preus però nosaltres ens vam quedar l’habitació més barata (la de l’últim pis) El llit era netíssim, l’habitació perfecta, el lavabo feia olor de sabó (tinc la sospita que la majoria es limitava a passar-hi la mànega de la dutxa i prou) i l’esmorzar era súper bo. Només que de poc si no ens carreguem un armari! No el podíem tornar a obrir i a dins hi havia el bé més preuat que té la Marta al món: la seva planxa de cabell!! Vam estar estudiant una bona estona com descargolar-lo per desmuntar-ne un tros i accedir al final però finalment la manya va fer la màgia i “plim” la porta es va obrir. Uf!

Veieu l'armari? Hehehe! Habitació del Camel City Hotel

No vam tenir cap problema amb les reserves a l’hotel… excepte en un. Quan vam arribar i els vam ensenyar els missatges que ens havíem enviat impresos, com a garantia de la nostra reserva, es van fer els “longuis” i ens van dir que nosaltres havíem anul·lat la reserva, després que ho havíem reservat feia molt de temps… Que no tenien habitació, vaja, però en comptes de dir que hi devia haver algun error s’inventaven històries. Això és Vietnam, cap problema! Els vam convidar a recomanar-nos algun hotel a la vora i ja està. No havíem pagat res però feia ràbia perquè tenia piscina. Després ens vam consolar pensant que el PH de l’aigua segur que no era l’idoni… L’Hotel era el Tran Vinh a Hoi An. Si us plau, no hi aneu.

Al que ens van portar va ser el Binh Minh Hotel (Hoi An) i no va estar malament, i a sobre va ser més barat… llàstima que un dia ens vam trobar uns quants… bé, ja us ho explicaré un altre dia. A Hue vam anar a un hotel que va estar molt bé, també, tenia una habitació amb balcó, ordinador…i vam poder pujar en ascensor a l’habitació!! Tot un luxe. L’hotel de Hue es deia Original Binh Duong Hotel, “original” perquè a prop n’hi ha un altre que es diu igual sense “original” i que és de la competència.

La nostra habitació a l'Original Binh Duong Hotel

Viatge Cambodja/Vietnam (8): Same same, but different

Preparant el mercat del peix a Hoi An, cap a les 6 del matí

Des d’allà, des de Vietnam, que vaig redactar mentalment aquesta entrada. El títol el tenia claríssim. “Same same but different” que és el nom d’un bar on vam anar a Hoi An. Vaig pensar que era un títol molt original per parlar de les semblances i diferències que hi ha entre vietnamites i catalans.

Però des d’aquí he descobert que d’original no en té res. Si busqueu en un cercador les paraules de la capçalera veureu que no sóc l’única que ha titulat així una reflexió sobre Vietnam, o Tailàndia, o Cambodja. De fet una de les primeres coses que trobareu, si busqueu, és que fins i tot hi ha una pel·lícula, de fa dos anys, que es diu així. Si cerqueu imatges veureu que hi ha mil models de samarretes amb aquesta frase. I és que resulta que “Same same, but different” és una d’aquelles coses que acostumen a dir les gents d’aquests països, en les seves versions de l’anglès barrejades amb les seves llengües (barreges com els nostres spanglish o catanyol) per vendre alguna cosa als estrangers. “Un Rolex, senyora?” “Ui, vols dir que és autèntic?” “Autèntic no, same same but different”. No és que vulgui dir que els vietnamites siguin una imitació de res, eh, sinó que per mi són iguals iguals a nosaltres, però diferents.

Per començar els vietnamites tenen dues orelles, dos ulls, un sol nas i una boca. Coll avall tenen un tors d’on surten quatre extremitats, i, tot i que no ho vaig comprovar personalment, juraria que a dins hi ha uns quants òrgans molt semblants als nostres. Els vietnamites són humans, vaja. Mengen tres cops al dia i quan es troben somriuen i se saluden. De fet no són gens freds, el contrari del que em pensava. Tenen un humor especial, però que és prou intel·ligent. Els pares van a recollir els nens a l’escola. Els adolescents després de classe es reuneixen per menjar algunes llaminadures. Tot i així, tenen algunes actituds sorprenents:

• Fan vida al carrer. Al carrer es compra el que fa falta, als milers de venedors ambulants que es passegen venent tot tipus de coses, especialment pa i fruita. Per tal que no se’ls escapi cap client van cridant el que venen, alguns, o porten un megàfon amb una gravació, els més moderns. Les “botigues” són normalment un espai a terra on hi pots comprar des de carn i peix fresc fins a galetes Oreo i formatgets de La vache qui rit. Les més modernetes tenen un espai minúscul dins un edifici on hi ha tots els productes allà atapeïts i un passadís perquè hi pugui passar el venedor. També al carrer es maquillen les noies abans d’anar a treballar. Al carrer, en tamborets de plàstic d’un pam d’alt esmorzen, dinen i sopen. Al carrer es llencen les restes de menjar (que un cop al dia algú neteja, uf!). Al carrer fan l’exercici de cada matí (TOTHOM fa exercici al matí, és molt al·lucinant…!)

Gent al voltant del llac petit de Hanoi fent exercici a les 6 del matí

Una perruqueria...al carrer. A Hanoi, just en el mur del temple de la literatura

Sopar al carrer. Ells no van al restaurant, es paren en aquestes paradetes de carrer a fer qualsevol dels àpats principals del dia

Una de les "botigues" de fruita.

Venedores ambulants privilegiades amb bicicleta a Hanoi

Venedores ambulants no tan privilegiades, a Hoi An

•  Les cases són petites, per això suposo que la vida al carrer és tan popular… a part que fa calor, molta calor. A casa hi ha una petita cuina i un lavabo. Hi ha un templet amb llumenetes de Nadal i palets d’encens suposo que per recordar els avantpassats de la família i algun moble on posar la tele (això ho vam veure perquè tenen tendència a deixar la porta oberta, per la calor, suposo). Dormir, dormen a terra.

• Quan vas pel carrer i passes per davant d’un restaurant, d’un bar, d’un lloc de massatges, d’un taxista, d’una mototaxi o fins i tot d’un hotel et reclamen l’atenció: “Hello! How are you? Where are you from? Where are you going now? What are you going to do today?” Gràcies a Déu normalment no insistien gaire, si els ignores o els dius que “no, no” et deixen en pau.

• Tots tenen moto. Ara, una de les seves motos equival a un dels nostres cotxes, així que les porten carregades fins a les orelles, ja sigui per portat tota la família alhora, ja sigui per portar deu capses de la feina, per portar tres bombones de butà… tot el que no us podeu imaginar ho porten lligat a la moto. De fet, si estan parlant dos amics i els dos tenen moto se seuen al damunt i tenen allà la conversa, com qui seu en un banc del carrer. De vegades veus algú fent la migdiada damunt una moto… encara no entenc com s’aguanten.

• A Vietnam fa molta calor i també plou sovint, així que el calçat més habitual són les xancletes. Això sí, a la mínima les xancletes van per una banda i els peus per una altra: als autobusos o als bancs del carrer, el primer que fan en seure és descalçar-se. De fet els peus no són una part “fastigosa” com ho són per a nosaltres (ecs, no em toquis amb els peus, ecs, això fa pudor de peus, ecs, no voldràs que et toqui els peus…), no gens. De fet els peus els posen per tot arreu i no passa res. Un cop en una agència de viatges a Hanoi una noia molt arreglada que treballava a l’agència va posar els peus a sobre la cadira on jo m’asseia en aquell moment (o sigui que gairebé em posa els peus a sobre), i en un viatge en bus tornant de la Badia de Halong el guia em va agafar les meves xancletes per baixar un moment del bus. Mal educats? No, diferents. De fet a les cases van descalços perquè creuen que és més higiènic, en un hotel ens feien deixar les sabates a recepció i en un bus ens van fer posar les sabates dins una bossa!! En aquests casos és recomanable portar uns mitjons a sobre per no haver d’anar caminant de puntetes.

• Bé, què voleu que us digui, que també són una mica mal educats. A mi em poden abraçar (els vietnamites toquen molt) o posar els peus a sobre, si volen, però el que de vegades sí que em molestava eren algunes conductes… “incivilitzades”. Per exemple, en un aeroport ens van fer pagar la maleta (era un Ryanair asiàtic) i nosaltres vam ser les primeres en arribar al mostrador. Al cap de deu segons teníem, la Marta i jo, un vietnamita per banda empenyent i volent pagar abans que nosaltres. En algun tour, si coincidies amb vietnamites, no calia ni que et diguessin d’on eren: parlaven cridant, feien coses rares com ara seure en un lloc al bus on hi havia tot d’objectes personals d’algú altre, o quan la resta de la família era ja dins el bus haver de ser advertits pel guia que el nen de dos o tres anys que anava amb ells era a baix mirant el paisatge. (També he de dir que no tots eren així, de fet vam parlar amb gent vietnamita molt educada en l’última excursió del viatge).

El meu pare diu que quan era petit hi havia gent que venia verdures sobre una manta a terra. Al centre de Barcelona encara passa un senyor amb un carretó cridant “Botano!” mentre pica en una bombona reclamant l’atenció. Al meu barri de tant en tant sona la flauta d’un afilador que va amb una motoreta bastant retro. Quan és festa major el terra queda ple d’escombraries que la gent es limita a tirar a terra, després algú passa i les recull. Quan vas cap a la Vila Olímpica, o el barri Gòtic, o alguna altra zona turística sempre hi ha algú fora algun restaurant o bar que t’ofereix entrar. I de tant en tant, també hi ha gent que crida i que és una mica incivilitzada. No us sembla que som més semblants del que ens pensem??