Història i independència 9

Breu parèntesi per aclarir quant de castellà sabíem abans de 1714

D’intents per introduir el castellà a Catalunya n’hi va haver des de molt abans del 1714. A partir del segle XV, des que Martí l’Humà mor sense descendència, els nostres comtes-reis van deixar de ser d’origen català, així que la cort, les classes altes, es van anar castellanitzant poc a poc. Joan II va propiciar que les hereves de les cases nobles es casessin amb nobles castellans, o s’oferia baronies i vescomtats catalans a mans de nobles castellans, aragonesos o navarresos.

Al segle XVI la nova dinastia dels Àustries (descendents del matrimoni entre Joana la Boja i Felip) fomenta que el castellà sigui la llengua del poder. Però no tots coneixien perfectament el castellà, com demostren les declaracions del Duc de Cardona el segle XVI, que va dir al rei que no s’adreçava en la seva llengua “por no mentir“. A més a més penseu que només la noblesa tenia un contacte tan directe amb el poder, la resta del poble tenia contacte amb… l’Església(*), que el rei també creia que havia de parlar en castellà.

La predicació, doncs, es comença a fer en castellà en alguns períodes del segle XVI. El segle després però, al Concili de la Tarraconense de 1636, es va posar de manifest que predicar en castellà als territoris de parla catalana era un problema. Creien que la predicació en castellà era “obra del dimoni” perquè així la paraula de Déu no arribava al poble. I per què no arribava? Perquè el castellà no s’entenia. El Concili va acordar que la predicació havia de ser en català, però això va provocar una mica de caos, doncs depenia de si el predicador era català o castellà que feia el sermó en una o altra llengua. Fins i tot es van recollir arguments a favor i en contra de la predicació en castellà, que ja comencen a marcar alguns mites que us sonaran. Us recomano anar al final seguint els asteriscs(**).

Al segle XVII el coneixement del castellà entre les classes nobles augmenta, i fins i tot l’adopten com a llengua literària. Els llibres de les biblioteques privades de les elits culturals eren, de major nombre a menor i en aquest ordre: en llatí, català, castellà, italià i francès. La burgesia, en canvi, conreava la llengua i cultura catalanes, i pel que fa a la classe més baixa el català era l’única llengua que coneixien. Les classes baixes formaven el 75% de la població i la burgesia el 10%. 85% de població que no en tenia ni idea de parlar, ni d’entendre el castellà.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.–.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-

(*) Cal dir que els bisbes eren triats pel rei i eren castellans.

(**) Arguments dels bisbes castellans del s.XVII a favor de la predicació en castellà:

– Opinen que hi ha sectors de la població que sí que coneixen el castellà. Fins i tot diuen que ja era coneguda per tots els catalans des de la unió de la Corona amb Castella (per obra i gràcia del matrimoni? Màgia! Màgia!). Malgrat fer aquestes afirmacions, reconeixen que la llengua natural de Catalunya és el català.

– Afirmen que la llengua general i comuna d’Espanya (Espanya és el territori de la península, no parlem de política!) és el castellà, la llengua, segons ells, més antiga de la península, més que el llatí o el basc (això mateix em va dir una alumna àrab, que l’àrab és la llengua més antiga de la Terra).

– Diuen que alguna gent estava descontenta amb les predicacions en català. Això és perquè, encara que no entenien el que se’ls deia en castellà, la predicació en aquesta llengua era un espectacle barroc (un espectacle teatral…ja sabem que era l’edat d’or de la literatura castellana i en canvi per nosaltres era l’època de la decadència de la nostra literatura).

– També es volia donar facilitats als predicadors castellans: que en comptes d’aprendre català fos el poble qui aprengués una nova llengua (lògic, oi? Doncs no).

– El castellà és més il·lustre, perquè és parlat per més gent (això em sona…).

Arguments del bisbe d’Urgell Pau Duran, s.XVII, a favor del català com a llengua de la predicació:

– El català és la llengua natural de Catalunya, i és l’única que entén el poble (i amb això n’hi hauria d’haver prou!)

– El català és utilitzat per tothom, sigui de l’estament, del sexe o de l’edat que sigui.

– És igual si el català té un cultiu retòric menor, el més important és que la gent entengui el sermó.

– El català és la llengua escrita en tots els àmbits excepte en el literari. El català és la llengua que es fa servir en els documents oficials, en els judicis (excepte els de la Inquisició), en les lleis i en l’ensenyament. Segons Pau Duran: “Tot allò que s’utilitza en castellà són coses que pertanyen a la curiositat i que “careixen d’importància”.

– Pel que fa a la llengua dels predicadors, diu que és l’individu qui s’ha d’adaptar a la comunitat, i no al revés.

– La unió dels territoris sota la figura del monarca no és inqüestionable. Si les condicions amb la unió de Castella no es compleixen, els catalans tenen dret a trencar el pacte.

– Es discuteix si és real que el català no serveix per a l’oratòria, i es proposa utilitzar-lo també en àmbits cultes i literaris per equiparar-lo al castellà.

Si en voleu saber més sobre el tema de la predicació llegiu això.