Amb admiració i interrogació

Mai havia vist Casal Rock fins que va arribar el dia del gran concert a la sala Luz de Gas, i esperant que comencés CSI, que cada dia és una miqueta més tard, m’’hi vaig enganxar. Pensava que anava de fer una coral amb un grup veterà, però més aviat allò servia per distreure el personal, el del casal i el de casa, amb una activitat nova, xocant i amb rerefons paternalista. Perquè tot i que pocs dels Casal Rock canten bé, el sentiment de tendresa que arrenquen és brutal. L’’espectacle està garantit.

El segon i últim cop que els vaig veure, pobra gent, quan ja havien hagut d’’aguantar felicitacions, abraçades i petons per tot arreu per on havien passat, els havien tornat a treure de casa. Sota l’’aparença de sorpresa els havien tornat a castigar amb l’’enregistrament de la cançó de l’’estiu de TV3 i en aquest últim programa els vaig veure a tots una mica farts. En la meva humil opinió el resultat del videoclip d’'”On”, una cançó enganxifosa de dubtosa qualitat estiuenca, provoca el mateix sentiment de vergonya aliena que arrencava aquell grup síndrome de Down cantant “We will rock you” a l’’anunci de Caja Madrid.

No sé si tot plegat, manllevant les paraules d’’un dels cantaires, em provoca admiració o interrogació. I la reflexió sorgeix el dia en què llegeixo al diari que una de les persones que més admiració i interrogació m’’han provocat en aquesta vida ha mort… el boig d’’en Michael Jackson, amb totes les seves extravagàncies, un geni.

el 26 junio 2009