Tag Archives: pel·lícules

Ploreu, fans d’Star Wars

No n’hi ha prou amb la notícia que faran tres pel·lícules més amb alguna història que es trauran de la màniga i que suposadament ens ha d’alegrar als fans, sinó que a sobre el museu de cera ens ha fet aquestes rèpliques perquè ens fem fotos al costat dels nostres personatges preferits! Però qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència: el Luke sembla una dona, la Leia té cara de militar de les SS, el Han un reverend calb d’una pel·lícula de Jane Austen i el Chewbacca l’home de cromanyó. La nau no és ben bé de l’estètica que toca, però el més insultant de tot és que E.T. aparegui per allà! Què passa, Maria, que no era extraterrestre??? Ben bé podia ser d’una Galàxia molt, molt  llunyana…

16 comentaris

Filed under Uncategorized

La línia és molt fina

Imatge
          Una sala a les fosques, un projector i el so que soni prou alt. Si amb aquestes tres coses ja us emocioneu és que sou dels meus, i el sol fet d’anar al cinema us fa feliços. Heu de saber, doncs, que hi ha un festival de curtmetratges cada any a casa nostra i que val molt la pena anar-hi.
          Aquest és el meu primer any de Mecal. Em vaig comprar l’abonament sense saber com seria, amb poques expectatives i només perquè hi havia una oferta de l’Atrápalo. El resultat van ser cinc sessions (hi hauria anat a totes, però la vida és bonica i complicada) de curtmetratges llargs, curts, divertits, avorrits, sorprenents, tòpics, bons, dolents, amb tècniques noves, amb tècniques tradicionals, amb bons diàlegs, sense diàlegs, bonics o fastigosos. Per a tots els gustos, vaja.
          Els curts estan agrupats en diferents categories. Hi ha sessions especialment estranyes (les obliqües) en què tant podeu veure una història cíclica d’amor, un grapat d’adults rient i plorant com nadons,  com una fàbrica de productes eròtico-fastigosos. També hi ha les seccions normals (les internacionals) on podeu descobrir una mina d’or macabreuna història d’amor en temps de guerra o una nena que té una mare borratxa-bromista. A més a més hi ha sessions especials, temàtiques, com una que anava de súper herois-antiherois: què passa si et fas un vestit de súper-heroi i vas a rescatar damisel·lesQuè passa si ets un súper-heroi amb mal de panxa? I per acabar, us deixo amb un curt sencer, què passa si descobreixes que l’heroi que duus dins no és del bàndol que et pensaves??
          En conclusió, l’any que ve repeteixo. M’ha encantat veure tantes històries en tan poc temps. Si us heu quedat amb les ganes, podeu mirar l’anunci del festival d’enguany, que capta absolutament l’esperit del Mecal, almenys pel que fa a les sessions obliqües… la línia entre l’estupidesa i la genialitat és molt, molt fina.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
          Ja està, ja he renovat! No puc garantir que segueixi gaire per aquí, però faré el que podré!! Au revoire!

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Sisè parèntesi: “Destino oculto”

Hi ha pel·lícules que ens les venen com una cosa que no són. Pot semblar una gran veritat universal, però des del meu punt de vista és un gran error, perquè el que fa és que les teves espectatives s’esmicolin en mil trossets i la pel·licula no t’agradi. El veritable amor accepta l’altre tal com és, per tant has de ser un gran amant del cinema (com jo, modèstia a part) per acceptar la pel·lícula tal com és i no tal com tu vols o esperes que sigui. Li va passar a “Señales”, una pel·lícula venuda com a film de terror que a molta gent no li va agradar perquè en realitat és una història de superació personal i reconciliació familiar i no s’ho esperaven; i això és possible que li hagi passat a “Destino oculto”, una cinta que sembla que sigui un thriller polític i és una història d’amor impossible. IMPOSSIBLE? Bé, ja sabeu (a mi m’ho van dir fa pocs dies) que Audrey Hepburn va dir allò de

“Nothing is impossible. The word itself says “I’m possible!””

o sigui que mireu aquesta pel·lícula sabent què us trobareu i us agradarà! Només tres “peròs”: el títol el trobo més adient en anglès (“The adjustment bureau”) tot i que “Destino oculto” no está tan mal. A més acaba la pel·lícula i no sabem ni el per què de tot plegat ni el futur professional dels protagonistes… cosa que s’hauria pogut salvar amb una mica d’imaginació! Mireu-la i em proposeu quina és la vostra solució! A mi ja se me n’ha acudit alguna!

8 comentaris

Filed under Uncategorized

Si tu ets així…

Si saps què és Skynet i qui és Sara Connor…

Si saps quina diferència hi ha entre un hobbit i un elf…

Si saps de quin color és l’espasa de Luke Skywalker abans de la remasteurització…

Si saps quina és la diferència entre les orelles del capità Kirk i l’Spock…

Si saps a quin súperheroi fa referència la samarreta de la foto…

Si tens un ampli coneixement del món del cinema…

Si ets dels que es conformen amb un ràpid, original, sovint irònic i en general bon diàleg…

…The Big Bang Theory és la teva sèrie

 

Si saps qui és Lobezno…

Si entens per què el Charles Xavier de jove diu “el pelo ni tocarlo”…

Si vas tenir ganes de plorar en veure com n’era de dolenta X-Men 3…

Si vols entendre el problema de fons de la rivalitat entre el Professor X i Magneto…

Si tens certa debilitat inexplicable cap a James McAvoy (és que és tan mono)…

Si simplement t’agraden les bones pel·lícules de ciència ficció i/o superherois…

Si vols reviure el glamour de les pel·lícules dels 70′ d’en James Bond…

Si vols que et recordin que cal estimar els que no són com tu…

…has de veure X-Men Primera generación

10 comentaris

Filed under Uncategorized

Deliciosa Deliciosa Martha

El pobre Word em marca amb una línia ondulada i vermella el segon “deliciosa”, com si m’hagués equivocat en escriure’l. Doncs no. “Deliciosa Martha” (Bella Martha) és una pel·lícula alemanya de l’any 2000 que he vist ja unes quantes vegades i que és deliciosa.

No us explicaré res de l’argument, perquè tampoc no té res d’especial, el que sí que és deliciós és el personatge protagonista, una cuinera tancada en el seu món professional incapaç d’expressar els seus sentiments i obrir-se a ningú, ni tan sols a la seva neboda que acaba de quedar-se òrfena (vaja, ja us he explicat l’argument…!). També és deliciós el protagonista masculí, un italià no gaire guapo, de nas gros (com jo!) amb un caràcter alegre totalment oposat al d’ella (i una mica bandarra) que admira la Martha, l’ajuda i l’estima.

A banda dels personatges, el ritme de la pel·lícula també és deliciós. Passa dels moments més tràgics amb poca acció que t’ajuden a pair els sentiments que t’estan exposant a moments àgils i divertits a ritme de música italiana It’s wonderful, it’s wonderful, I dream of you! Tu tu ru tu tu! L’última de les coses delicioses de la pel·lícula és precisament la música, una mica repetitiva, ho reconec, però adient en cada moment, alegre quan ha de ser alegre i trista quan ha de ser trista.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

No he fet la millor entrada del Reflexionem-hi ni la millor entrada d’Internet sobre aquesta pel·lícula, només volia provocar-vos una mica de curiositat per la pel·lícula i que algun dia la podeu gaudir.

Avís important: NO US DEIXEU ENREDAR! Hollywood va fer un remake d’aquesta història amb una molt guapa però poc freda Catherine Zeta-Jones, un massa guapo protagonista masculí,que per ser còpia escena per escena de la pel·lícula original també és una mica bona… però no deliciosa. La còpia es diu “Sin reservas”, no entenc quina necessitat hi havia de fer-ne un remake i menys quan és per empitjorar-la.

14 comentaris

Filed under Uncategorized

Yo te propongo un desliz

Ahir vaig veure “Desayuno con diamantes”. Segur que com jo l’heu vista trenta vegades i potser com jo cada cop que la veieu redescobriu alguna cosa, que és el que passa amb les grans pel·lícules. Jo ahir em vaig fixar en el final, en com ella decideix deixar de creure que l’amor és una gàbia en la que la volen tancar i confiar en en Freddy (ai, perdó, el Paul). Una dona que s’havia cregut sempre tan lliure resulta que vivia en una gàbia en la que ella mateixa s’havia tancat,
 
Us sorprendrà que ara us parli de la Shakira? Resulta que aquesta dona, que admiro fa anys, ens ha anat explicant la seva vida a través de les cançons, i així hem vist la seva evolució en el camp de l’amor. Hem passat d’una Shakira víctima de l’amor (“Tonta, Ciega, Sordomuda, Torpe, Plasta y Testaruda es todo lo que he sido, por tí me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte, pienso en tí día y noche y no sé cómo olvidarte”) a ser-ne la caçadora i infidel amb Las de la intuición (“yo te propongo un desliz, un error convertido en acierto”), Loba (“no pienso quedarme mirando la tele y oyendo disculpas me voy” “a pasarmelo bién y portarme muy mal en los brazos de algún caballero”), Lo hecho está hecho (“en la suite 16” “del minibar al Edén y en muy mala compañía”), fins a la Loca nedant encara entre dues aigües. Per sort a la cantant ja li sale el sol , ha apostat per un dels dos i ha trobat un Piqué amb qui estabilitzar-se.
 
Ara encara flipareu més, però passejant per Madrid em vaig quedar petrificada en veure el cartell que us he posat més amunt. “¿Estàs casada? Revive la pasión, ten una aventura” Primera impressió, és un ganxo per visitar el web d’una empresa que organitza plans romàntics: recupera l’aventura amb la teva parella! Segona impressió, ostres, totalment confidencial? Això és el que sembla: una incitació descarada a ser infidel. Una empresa que et busca un amant sense que l’altre se n’enteri.
 
I és que ser infidel deu estar de moda, i no és culpa de la Shakira. Si avui en dia tothom fa el que li dóna la gana per què no podem posar les banyes a la parella, passar-nos-ho bé i després seguir amb la nostra vida? Home, si veiem l’amor com la Holly, com una gàbia en la que ens han tancat ho entenc perfectament, però és que no ho és.
 
Aquesta moda és una mica anacrònica, no us sembla? Avui dia gairebé ningú es casa per obligació, i qui no vol estar amb algú no ho està i prou. No entenc quina necessitat hi ha d’enganyar la parella. Ens casem perquè ens dóna la gana, oi? Doncs el mínim que podem fer és apostar per aquest amor i viure tantes aventures com ens puguem imaginar amb aquesta persona.
 
Ja, ja ho sé, que m’he quedat antiquada, què hi farem. A mi m’agraden Els Pets a “Cercles viciosos” quan diuen que: “és tan cert que ningú es conforma amb el que té fins que un dia es troba abandonat per qui sempre va ser al seu costat!” però sobre tot, sobre tot quan a “Por” aposten per l’amor de veritat sense espantar-se: “Por de dormir i que en despertar-me tot hagi canviat sense recordar què ens fa viure plegats com si fóssim estranys sentint la rutina rossegant-nos per dintre. Et veig, el sol s’amaga entre els teus cabells, em sents, aixeques la mirada i en aquell precís instant tot és tan plàcid i tan clar que em vénen ganes de cridar: RES NO M’ESPANTA!”. No és bonic això de ser fidel? No és bonic ser valent? Al final de la pel·lícula la Holly és prou valenta com per deixar la porta de la gàbia oberta i deixar-se estimar…

19 comentaris

Filed under Uncategorized

Happy Thank You More Please

 

No sé si vosaltres coneixeu en Ted. És un dels cinc amics de la sèrie “Cómo conocí a vuestra madre”, el que representa que és el protagonista, el que busca una noia tan perfecta que sembla que no se’ns casarà mai (a mi em diuen que no saben pas a qui els recorda…). Doncs si no el coneixeu podeu anar al cinema a conèixer almenys l’actor que l’interpreta. No és cap actoràs ni cap guaperes, però ara ha “fet” (escrit, dirigit i protagonitzat) una pel·lícula romàntica que no és cap súperpel·lícula, però que ja m’agradaria haver “fet” (tan sols escrit) jo.

 Mai cinc paraules juntes havien significat tan poc abans de veure una pel·lícula. Mai cinc paraules juntes havien significat tant després de veure una pel·lícula. “Happy thank you more please” és una pel·lícula que heu de veure sense saber-ne res, només heu de saber que, tot i que no és una pel·lícula perfecta i fins i tot al final et queden alguns fils per lligar, us agradarà, que sortireu del cinema més optimistes que mai i que us vindran unes ganes terribles de demanar “més, si us plau” a la gent. Jo de moment em conformo amb demanar a Josh Radnor “more, please!”, de la propera pel·lícula ja té una entrada venuda!

9 comentaris

Filed under Uncategorized