De la música com a mitjà d’’expressió del subconscient

De la música com a mitjà d’expressió del subconscient - No us ha passat mai que una cançó us deprimeix, una altra us anima, i una tercera us provoca arcades? Bé, a mi això últim em passa cada cop que sento aquella de “[i]Te escribo poemas de mi puño y letra[/i]”, però ara no ve al cas. La vida té banda sonora. De fet seria discutible si primer va ser la vida amb banda sonora i això va fer que les pel•lis també en tinguessin o si va ser a l’inrevés. Jo voto per la primera, si no voldria dir que abans que s’inventés el cinema la gent no relacionava cap escena de la seva vida amb cap cançó, però això ara tampoc toca. Deia que hi ha cançons que animen i d’altres que no, però tampoc a tothom per igual. Recordo l’època de Manà: no podia aguantar més d’una cançó seguida sense que em vinguessin unes ganes terribles de plorar, i en canvi a la gent li encantaven. Pocs anys després vaig conèixer un noi que cantava i tocava Manà com els àngels i em va deixar de deprimir, perquè em recordava al noi en qüestió (el nom del qual no vull recordar, per què sempre em fixo amb nois amb noms espanyols?...argh) Una cançó animada que sempre m’animava era Viva la vida de Coldplay, tan [i]tan tan ta tan tan tan tan ta tan...[/i]! Fins que un dia me la van posar al teatre que hi ha davant de l’aula on feia classe un cop, dos, tres, quatre, cinc, sis, al final vaig deixar de comptar. Ara cada cop que la sento crido “Prou, per pietat!”. Quan jo tenia pocs anys i el pare no em duia en cap barca, si algun noi em feia tilín trobava significats ocults que només jo podia revelar perquè allò era “[i]exactament el que em passava[/i]”, i “[i]aquella cançó era [b]la meva [/b]cançó[/i]”. Ara amb perspectiva tot plegat em sembla una mica cutre i celebro, només per això, no enamorar-me ja com una adolescent. Així que està clar que no és la cançó la que anima, deprimeix o desespera, que sota el subsòl del cervell s’hi amaga la veritable emoció. Què et fa sentir ara i aquí una cançó, què et recorda, aquesta és la qüestió. I si aquí i ara et deprimeix o t’anima... alerta, no és la cançó, només ets tu. - Fotolog

No us ha passat mai que una cançó us deprimeix, una altra us anima, i una tercera us provoca arcades? Bé, a mi això últim em passa cada cop que sento aquella de “”Te escribo poemas de mi puño y letra””, però ara no ve al cas.

La vida té banda sonora. De fet seria discutible si primer va ser la vida amb banda sonora i això va fer que les pel•·lis també en tinguessin o si va ser a l’’inrevés. Jo voto per la primera, si no voldria dir que abans que s’’inventés el cinema la gent no relacionava cap escena de la seva vida amb cap cançó, però això ara tampoc toca.

Deia que hi ha cançons que animen i d’’altres que no, però tampoc a tothom per igual. Recordo l’’època de Manà: no podia aguantar més d’’una cançó seguida sense que em vinguessin unes ganes terribles de plorar, i en canvi a la gent li encantaven. Pocs anys després vaig conèixer un noi que cantava i tocava Manà com els àngels i em va deixar de deprimir, perquè em recordava al noi en qüestió (el nom del qual no vull recordar, per què sempre em fixo amb nois amb noms espanyols?…argh)

Una cançó animada que sempre m’’animava era “Viva la vida” de Coldplay, tan tan tan ta tan tan tan tan ta tan…! Fins que un dia me la van posar al teatre que hi ha davant de l’’aula on feia classe un cop, dos, tres, quatre, cinc, sis, al final vaig deixar de comptar. Ara cada cop que la sento crido “Prou, per pietat!”.

Quan jo tenia pocs anys i el pare no em duia en cap barca, si algun noi em feia tilín trobava significats ocults que només jo podia revelar perquè allò era “exactament el que em passava”, i “aquella cançó era la meva cançó”. Ara amb perspectiva tot plegat em sembla una mica cutre i celebro, només per això, no enamorar-me ja com una adolescent.

Així que està clar que no és la cançó la que anima, deprimeix o desespera, que sota el subsòl del cervell s’’hi amaga la veritable emoció. Què et fa sentir ara i aquí una cançó, què et recorda, aquesta és la qüestió. I si aquí i ara et deprimeix o t’anima… alerta, no és la cançó, només ets tu.

el 22 junio 2009

1 comentari

Filed under Uncategorized

One response to “De la música com a mitjà d’’expressió del subconscient

  1. Calanuria el 23/06/2009

    MARIAAAAAAAAAAAAa

    els primers dies SEMPRE són tan estranys!!!!………la cobertura a la residència és fatal…..aviam si tinc prou potència (i temps) per enviar-vos alguna foto

    avui hem fet la primera classe de portuguès…..és bastant fàcil…..jo m’invento les paraules jajjaja

    bé mossa…….continuem xerrant!!!
    Calanuria el 22/06/2009

    MARIAAAAAAAAAA!!!!!!!!!

    sóc a ets cul des món!!!……la cobertura és escasa……no se m’obren la majoria de les pàgines web!!…….el fotolog sí que s’obre!!!…….

    AÇORES LIFE!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s