Doblatges i doblaments, un conte

Hi havia una vegada una nena que se sabia les pel•·lis de Walt Disney de memòria. Bé, no totes, i bé, no només les de Walt Disney. A ca seu es visionaven dues pel•·lícules al cap de setmana, una divendres i l’’altra dissabte. De fet, els seus germans jugaven a un joc ben curiós, a ulls de la resta del planeta, que consistia a dir una frase d’’una pel·•lícula i els altres havien d’’endevinar el títol de l’’obra. Tot això va fer que quan la nena es va fer gran li vinguessin unes ganes terribles d’’estudiar cinema i ser-ne crítica de professió. Això mai no va ser, el per què no va quedar clar.

De (més) gran encara li quedava un cert afecte pel setè art, i en concret per aquelles pel•·lícules que havia vist tants i tants cops. Els germans es casaren, arribaren nous menuts i a la família es tornaren a veure les antigues pel•·lícules d’’en Disney… però (ah, alerta! que diria en Monegal) les noves tecnologies havien arribat i per millorar la qualitat de les cintes les pel•·lícules antigues s’havien tornat a doblar i d’’aquesta manera s’’havien doblat (“tu ja m’’enteeens”). Els primers casos havien arribat en pel•·lícules en blanc i negre, després les de color; els últims a les clàssiques de dibuixos que a més a més de redoblades s’’havien traduït al castellà d’’Espanya, terrible.

La nena no se’’n sabia avenir, allò era terrible. Aquella frase que tants cops havia sentit ara la deia una altra veu, amb una altra entonació i a voltes en un altre dialecte! TERRIBLE!!

A la nena li va agafar una depressió de cavall i per sortir-ne, després d’’intentar conservar les seves enyorades versions “antigues” en DVDs, va començar a fer campanya a favor de les versions originals, va començar a aprendre anglès (com els crancs, ja us ho explicarà ella si de cas), a veure si així, evitant el fenomen del doblatge evitava també el del (des)doblament.

el 03 febrero 2009