L’’amor no és una malaltia de transmissió sexual

(abstingueu-vos els que estigueu sensibles amb el tema)

Estarem d’’acord que amb les meves, de mitjana, cent seixanta-nou relacions l’’any no sóc la persona més indicada per parlar d’’aquest tema. Però sí que puc comentar algunes impressions que a dia d’’avui, al mes de desembre de 2008, tinc sobre l’’amor.

Crec que no hi ha una mitja taronja esperant-me en algun racó del món. Estic segura que hi ha moltes persones compatibles però cap al cent per cent, un serà millor per x, l’’altre m’’agradarà més per z. Crec que el que és important és apostar fort per algú.

Penso que es pot viure amb una mateixa persona tota la vida (i ser feliç!). La vida en parella és monòtona i avorrida i l’’únic que et pot evitar tenir ganes de llençar-ho tot a rodar és el fet de no voler llençar-ho tot a rodar. Trobo que tota relació ha de voler progressar. Què voleu que us digui, quin antídot contra la monotonia coneixeu més fort que el fet d’’haver de conviure junts (i compartir la hipoteca, la compra, la planxa…), i educar (i distreure, i mantenir, i …) els fills?

Sí, sí, us havia dit que parlaria de l’’amor. Res a veure amb papallones, cucs a la panxa ni ganes de voler veure algú (de fet, això sol passar amb la nostra parella els primers mesos i després amb qualsevol altra persona que bellugui (exagero, però només una mica)). L’’amor és quan odies que l’’altre faci o digui alguna cosa, que sigui tan desendreçat, que sigui tan pesat, que li agradin les pelis aquelles tan dolentes… i tot i així, ets al seu costat, passi el que passi. I per què? Perquè l’’estimes.

No sé si això és tenir una idea molt romàntica o gens romàntica, una bona visió o una visió equivocada de l’’amor, però ja us he avisat que no sóc cap entesa en el tema.

-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.

(trobo que el text m’’ha quedat fatal, però la Núria vol que renovi, no tinc temps per retocar)

el 09 diciembre 2008