Esperit olímpic (res a veure amb el poema) o l’’aventura promesa

Esperit olímpic (res a veure amb el poema) o l’aventura promesa - Són les set i després d’un dia de no fer res decideixo anar a fer esport. Adéu, me’n vaig en bici. Mitja hora d’inflar rodes i començo a pas de tortuga cap a Coma-Oriola. No cal dir que camino arrastrant la bici... però i després, la baixada que m’espera?? A mitja pujada arribo a un lloc amb un senyal nou que indica tres camins de muntanya. Un va cap a Alp, i s’hi triga una hora caminant. El meu esperit olímpic pensa “que guai, han arreglat caminets d’aquests! Vaig a veure-ho!! A més els papes són a Alp i em podran pujar” Comença l’aventura: esperit olímpic, cos desentrenat i Antònia Font a les orelles. Descendeixo i descendeixo a cop de “Canta”, i de cop els senyals grocs dels arbres simplement desapareixen. L’olímpic esperit es manifesta de nou i diu “Cap problema, si tiro cap a la dreta trobaré la carretera”. Començo a tirar, doncs, boscos endins. Que no la trobo. Que dec haver tirat massa avall. Recte cap amunt. Missió Impossible:les bambes rellisquen, la bicicleta pesa, les branques s’enreden entre la cadena. Tres quarts d’hora d’ascens, arribo fins allà on puc, i no hi ha la carretera. Miro l’hora: falten cinc minuts per les nou. Ara és el cervell el que parla, i em diu que m’espavili. Tiro pel dret (pendent brutal i amb vegetació MOLT espessa) a lo bèstia cap a la carretera principal. Són les nou, i l’única manera d’avançar amb la bicicleta és agafant-la a pes i llençant-la (tipus martell de decatló). Ja no puc més, s’ha quedat del revés i no es desenreda dels matolls.... ha arribat el moment, la meva massa grisa em comunica la notícia: O LA BICICLETA, O JO. Truco al papa: “Sol•licito permís per abandonar la bicicleta enmig del bosc. Ara us truco des de la carretera”. Amb la consciència tranquil•la començo a baixar, però tinc en contra la pendent, els matolls que creuo pel dret, el sol que amenaça a deixar-me a les fosques i el germà, el pare, i el veí que no paren de trucar-me espantats preguntant on coi sóc. Caigudes, penjades de telèfons i descobert el mètode mico (agafar-se fort dels arbres mentre se salta un boix, per exemple), un set als meus pantalons hippies, trenta esgarrapades, vint-i-vuit blaus i una piga arrencada després, arribo a les nou i vint minuts a la carretera. MORAL: no us poseu mai pel bosc amb una bicicleta, especialment si es fa fosc, aneu sols i aneu a explorar un camí nou que està mal senyalitzat! - Fotolog

Són les set i després d’’un dia de no fer res decideixo anar a fer esport. “Adéu, me’’n vaig en bici!” Mitja hora d’’inflar rodes i començo a pas de tortuga cap a Coma-Oriola. No cal dir que camino arrossegant la bici… però i després, la baixada que m’’espera??

A mitja pujada arribo a un lloc amb un senyal nou que indica tres camins de muntanya. Un va cap a Alp, i s’’hi triga una hora caminant. El meu esperit olímpic pensa “”que guai, han arreglat caminets d’’aquests! Vaig a veure-ho!! A més els papes són a Alp i em podran pujar!””

Comença l’’aventura: esperit olímpic, cos desentrenat i Antònia Font a les orelles. Descendeixo i descendeixo a cop de “”Canta””, i de cop els senyals grocs dels arbres simplement desapareixen.

L’’olímpic esperit es manifesta de nou i diu ““Cap problema, si tiro cap a la dreta trobaré la carretera””. Començo a tirar, doncs, boscos endins.

Que no la trobo. Que dec haver tirat massa avall. Recte cap amunt. Missió Impossible:les bambes rellisquen, la bicicleta pesa, les branques s’’enreden entre la cadena. Tres quarts d’’hora d’’ascens, arribo fins allà on puc, i no hi ha la carretera. Miro l’’hora: falten cinc minuts per a les nou.

Ara és el cervell el que parla, i em diu que m’’espavili. Tiro pel dret (pendent brutal i amb vegetació MOLT espessa) a lo bèstia cap a la carretera principal.

Són les nou, i l’’única manera d’’avançar amb la bicicleta és agafant-la a pes i llençant-la (tipus martell de decatló). Ja no puc més, s’’ha quedat del revés i no es desenreda dels matolls…. ha arribat el moment, la meva massa grisa em comunica la notícia: O LA BICICLETA, O JO.

Truco al papa: “”Sol•·licito permís per abandonar la bicicleta enmig del bosc. Ara us truco des de la carretera””. Amb la consciència tranquil•·la començo a baixar, però tinc en contra el pendent, els matolls que creuo pel dret, el sol que amenaça a deixar-me a les fosques i el germà, el pare, i el veí que no paren de trucar-me espantats preguntant on coi sóc.

Caigudes, penjades de telèfons i descobert el mètode mico (agafar-se fort dels arbres mentre se salta un boix, per exemple), un set als meus pantalons hippies, trenta esgarrapades, vint-i-vuit blaus i una piga arrencada després, arribo a les nou i vint minuts a la carretera.

MORAL: no us poseu mai pel bosc amb una bicicleta, especialment si es fa fosc, aneu sols i aneu a explorar un camí nou que està mal senyalitzat!

el 20 agosto 2008

Anuncis

1 comentari

Filed under Uncategorized

One response to “Esperit olímpic (res a veure amb el poema) o l’’aventura promesa

  1. Stel_ada el 24/08/2008

    Marieta, semblava una nova aventura de l’Indiana Jones!! hahaha

    ai, pobreta… ara fes bondat i no surtis de casa, que no vull marxar sola cap al nord! Dos dies i cap a Escòcia!!! 🙂

    La xerrada va anar força bé, però em vaig fotre MOLT nerviosa. Tot i així vaig saber dissimular el parquinson i la sequedat de la boca prou bé… xD

    PS: Ja diràs a quina hora vols que trepitgi casa teva dimarts.
    Aranel_eowyn el 21/08/2008

    Jeje, quin èxit aquest fotolog,tu… Només us fan gràcia quan jo tinc desgràcies eh, desgraciats??? (no m’ho tingueu en compte, ara tinc el tic d’explotar les paraules que sonen igual, mira, em fa gràcia)

    aPA, ara sí que marxo i ja fins al setembre (perquè dimarts ja en tindré prou a fer la maleta a corre cuita). A veure com va per Escòcia! (quin estiu més perru que porto, mon Dieu)
    Nurietus el 21/08/2008

    Ah, per cert! El jersey aquí el portava penjat perquè havíem pujat però…la majoria d’estona el portàvem posat!
    Nurietus el 21/08/2008

    Es que em falta molta ràbia que deixin comentaris d’aquest tipus,jajaja. Per això et defenso! MARIA POWER XD. Si es que se t’acut fer cada cosa que mare meva però bueno, una experiència més i ja està!
    Calanuria el 21/08/2008

    què fort que els teus pares no la trobessin!!!

    està clar que aquest hivern…….quan anem a Masella, com marca la tradició, ens hauràs de portar a veure aquesta ruta!!!
    Calanuria el 21/08/2008

    amics fotologuers, us faig saber que tot el que explica la Maria és ben cert!

    Ahir vaig tenir el plaer d’estar amb ella, i m’ho va explicar tot ben detalladet……….i les proves de foc són les seves cames que semblen d’un gos dàlmata! mare meva, té més blaus que dents a la boca! perque de dents no en vas perdre cap, no??

    espero que un dia, amb uns pantalons texans llargs i un bon calçat muntanyenc et tornis a endinsar al bosc i trobis sa teva apreciada bicicleta!!!
    Taterp el 21/08/2008

    Per cert, sento dir-te també que llegint-ho m’ho he passat bé… clar que a costa teva… :P!

    Cuida’t i vigila per on vas amb la bici!

    Sandra
    Taterp el 21/08/2008

    Bon migdia!

    Ara et diré una cosa que et farà molta, MOLTA, MOLTÍSSIMA ràbia, però és que a mig llegir la teva parrafada que ahir no vaig llegir ja l’he pensada i quan l’he acabat no he pogut evitar deixar-te-la per escrit: PIXAPINA!

    Jejejejjeje, ho sento Marieta, però t’hi has lluït! Jejejjejeje. Un petó ben fort (i no t’enfadis amb mi…)!!!

    Sandra
    Nurietus el 21/08/2008

    Carai, quin comentari més maco el de la Sandra… jojo. Nena, déu ni do! Jo es que no acostumo mai anar amb bici(només la del gym que aquella no es mou d’allà i no em perdo) i sola encara menys!!Això sí, a Amsterdam en vam llogar!!
    Taterp el 20/08/2008

    Buffff, la Maria i les seves parrafades que a les dotze de la nit no tinc pas ganes de llegir… sí, els ulls de la meva cosina i els meus són igualets… tothom ho diuŽ;)!

    SALUT!

    Sandra
    Anychance el 20/08/2008

    Gràcies pels consells! Però ejem… ets una mica “a saco/hardcore/bèstia” no?
    No portaves ni un mapa ni una referència? Tota sola? Que feliç… “a veure la carretera… aixecaré el dit moll a veure si el vent m’indica el camí…” XD

    Tu rai que ets mig Claire Benett… sí, he vist que t’agrada la sèrie d’Herois, jo sóc seguidor també … augment de frikisme en aquest àmbit ho sé, perdré tota credibilitat aviat… 😦

    Salut!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s